20 d’abril 2010

pensant en el buit




La cigarreta es va consumint lentament mentre el fum fa dibuixos abstractes que ara mateix no sabré imaginar què representen.

Assaboreixo un cafè amb llet que té un punt massa de sucre, calent i reconfortant a la gola i acompanyat dels rajos d’un sol que brilla amb força enmig del cel blau.

La llibreta oberta, i he demanat un bolígraf. Plasmades les paraules de sempre: cafè, tabac i sol. Algun dia hauré de deixar els meus vicis, tenint en compte que dos terços del “de sempre” es refereixen a costums poc sanes que algun dia em passaran factura.

Però bé, aquí estic, adonant-me que sense voler em mossego les ungles i apartant-les de prop la boca per no caure en temptació, mentre penso en què escriure.

De fet, fa massa temps que hi penso. Mesos.

I per molt que ho intento, m’adono que, si senyor, estic passant per una fase buida, amb moltes ganes d’escriure coses, però fallada d’inspiració.

Potser no tinc què explicar, o, millor encara, potser tinc tantes coses que no sé per on començar-les i sempre acabo omplint pàgines d’aquesta llibreta (per cert, nova) acabant per arrencar-les i arrugar-les, perquè en el fons no m’agraden ni a mi.

I el resultat final acaba sent el de sempre, una llibreta buida, i cada cop més i més prima, amb la cruel marca de fulls estripats que ja m’he encarregat que ningú mai pugui llegir.

Potser em falta com una mussa pels artistes, quelcom que m’inspiri. Alguna cosa que em tregui les paraules sense haver ni de pensar-les. Alguna cosa que m’inquieti, per bé o per mal, que em creï un sentiment, ja sigui trist o alegre, per poder evocar les paraules fins que la mà faci mal de no poder parar d’escriure-les.

I al final, per molt que ho busqui, sé que no ho trobaré, perquè aquestes coses no es busquen, sinó que es troben quan menys t’ho esperes, quant menys hi penses i t’hi capfiques apareixen, trapelles i inesperades, per poder escriure-les de nou trobant aquella força per omplir una pàgina en blanc.

I tot i que el món sempre segueix rodant, avui per fi torna a estar ple de paraules i d’idees, de somnis, de sentiments i de totes aquelles histories infinites, que amb el temps seran recordades o oblidades, però que hauran valgut la pena malgrat el sol, el cafè, o les cigarretes de tabac que m’hagin pogut costar.

8 comentaris:

Sergi ha dit...

Doncs com bé dius, no ens podem forçar a escriure res que no ens surti, cal que les paraules flueixin soles, altrament, el resultat no ens pot semblar mai satisfactori. Tens els teus espais, i saps que quan et calguin els faràs servir. Paciència. De moment, nova entrada al blog que ja és alguna cosa. A veure si dura.

kweilan ha dit...

Benvinguda de nou!

Mon ha dit...

bon retorn al món dels blogs....En Picasso deia: “Cuando llegue la inspiración, que me encuentre trabajando" I una musa arriba... li dona la volta al teu post i et fa veure que es fantàstic el que acabes d’escriure

☆Olga™ ha dit...

Tens un blog molt bonic *o*
Passat per aquest ^^:
http://racoamigues.blogspot.com/

zel ha dit...

Doncs sí, surt quan surt, no en som amos, encara que ens ho sembli...bentornada!

Eita. ha dit...

M'encanta el teu blog!
Sí, jo també hi estic d'acord... ^^
No sempre surt el que volem expessar...

Anònim ha dit...

Entre ombres i foscors
odis i venjances
enveges i traïcions
llàgrimes i cors trencats
veig la llum
al final del túnel.

És la llum que il·lumina
el meu camí,
el camí de la meva vida
El meu cor, encara adolorit,
batega sempre, fortament
sense parar, per a tu

Amb la teva presència
tota jo em trasbalso
embogeixo i em descontrolo
i perdo el nord

Tinc ganes que em besis
als meus llavis rosats.
Tinc ganes que em besis
per tot el meu cos nu
Vull que em facis l'amor
tan de nit com de dia
amb desig i passió
que els teus cabells rinxolats
m'acaricïn els meus pits
que no paris de fer-ho
i que em sentis gemegar,
de passió i de plaer.


Ulls marrons preciosos
que brillen i em miren
sense parar
El teu somriure
és un encant

Noi de cabells rinxolats
et tinc cada dia
dins del meu cap
Ets la meva obsessió

Una força m'empeny cap a tu
una força que no es pot parar
ni pot parar ningú
és la força d'un amor boig
d'un amor apassionat
un amor dolç
com panellets de pinyons
un amor feréstec
com els que surten
a les pel·lícules de Truffaut

Mirades embruixades
que diuen molt
imatges i gestos
que parlen per sí sols
No ens diem res
però tots dos entenem


Somniem tots dos junts
somniem desperts
que el demà serà millor
millor per a tots dos
perquè el nostre amor
no el podrà aturar ningú

Nymnia ha dit...

Moltes gràcies a tots, per a passar per aquí, per a estar atents mentre les coses van més lentes! Jo no he tingut temps, ja em perdonareu, però segueixo aquí, poc a poc, passet a passet, intento anar-vos mirant encara que no parli!

I per l'Anònim: carai! M'has deixat perplexa, quantes coses en aquesta poesia, siguis qui siguis, t'animo a que tu també entris dins del món dels blogs!

Mil gràcies per a tots!

Photobucket