Ja fa anys que Pelele no podia caminar. De més petit havia tingut un accident que l’havia deixat invàlid de la cintura cap els peus.
Tothom recorda aquell tràgic dia i tots havien vist Pelele enfonsat i, més tard, lluitant per a seguir vivint fent les seves limitacions cada vegada més i més petites.
- Jo hagués preferit morir-me abans que em passes això.- deien molts vilatans d’esquitllentes quan ell passava amb aquella cadira de rodes tant rudimentària.
- Pobre Pelele, jo no ho hauria pogut suportar si m’hagués passat a mi.- deien altres quan a la seva cara s’esbossava un somriure melancòlic i la gent el mirava de reüll.
Pelele sempre era amable, generós. Li encantava parlar amb els altres, riure. De fet, era molt de la broma. Volia poder ajudar sempre que podia però sovint el limitaven a unes tasques molt concretes degut a la seva discapacitat.
Ell no ho entenia. Malgrat els seus esforços de ser igual com tothom, només hi havia una cosa que no havia pogut superar, i eren les parets que li posaven els altres mirant-lo i compadint-lo.
El dia de carnestoltes Pelele va reviure per uns instants aquell tràgic accident. D’una casa estant sortien flamarades altíssimes i molt de fum.
Pelele va tocar-se aquella cicatriu del braç i va acariciar la cadira de rodes, encara podia sentir el dolor en sentir aquell mur en flames caure sobre seu, aquell mur que va canviar-li la vida d’aquella manera.
Tots van anar cap a la casa en flames i una dona desesperada cridava per el seu fill, atrapat dins d’una de les habitacions. Allò semblava ben bé les portes del infern i ningú gosava apropar-se en sentir aquella escalfor intensa i veure les espurnes que escopien les finestres i parets.
Pelele no va dubtar. Va entrar corrents amb la cadira, sortejant totes les runes que anaven caient del sostre fins arribar a l’habitació del fons. De seguida va notar el fum entrar en les seves vies respiratòries, i va poder sentir aquella cremor a la pell, una sensació familiar que no va fer-lo tirar enrere sinó que li va donar encara més forces.
La gent del carrer patia: - no ho aconseguirà.- Ja feia molt que Pelele havia entrat i la casa cada vegada escopia més i més flames.
De sobte va aparèixer una figura entre tanta llum. Pelele portava assegut a la falda aquell infant inconscient, tot tenyit de negre. El nen respirava i, en recobrar en coneixement van comprovar que, malgrat algunes ferides, podia moure totes les extremitats del cos.
Pelele va notar una llàgrima caient-li per la galta que va fer que s’esborrés una mica la pintura que s’havia posat a la cara. El nen va anar-hi corrents i el va abraçar mentre tots els del poble cridaven d’alegria. Fins i tot les quatre noies més boniques de la vila van agafar el millor llençol i van tirar Pelele amunt, ben amunt, celebrant aquell acte tant heroic.
Tothom recorda aquell tràgic dia i tots havien vist Pelele enfonsat i, més tard, lluitant per a seguir vivint fent les seves limitacions cada vegada més i més petites.
- Jo hagués preferit morir-me abans que em passes això.- deien molts vilatans d’esquitllentes quan ell passava amb aquella cadira de rodes tant rudimentària.
- Pobre Pelele, jo no ho hauria pogut suportar si m’hagués passat a mi.- deien altres quan a la seva cara s’esbossava un somriure melancòlic i la gent el mirava de reüll.
Pelele sempre era amable, generós. Li encantava parlar amb els altres, riure. De fet, era molt de la broma. Volia poder ajudar sempre que podia però sovint el limitaven a unes tasques molt concretes degut a la seva discapacitat.
Ell no ho entenia. Malgrat els seus esforços de ser igual com tothom, només hi havia una cosa que no havia pogut superar, i eren les parets que li posaven els altres mirant-lo i compadint-lo.
El dia de carnestoltes Pelele va reviure per uns instants aquell tràgic accident. D’una casa estant sortien flamarades altíssimes i molt de fum.
Pelele va tocar-se aquella cicatriu del braç i va acariciar la cadira de rodes, encara podia sentir el dolor en sentir aquell mur en flames caure sobre seu, aquell mur que va canviar-li la vida d’aquella manera.
Tots van anar cap a la casa en flames i una dona desesperada cridava per el seu fill, atrapat dins d’una de les habitacions. Allò semblava ben bé les portes del infern i ningú gosava apropar-se en sentir aquella escalfor intensa i veure les espurnes que escopien les finestres i parets.
Pelele no va dubtar. Va entrar corrents amb la cadira, sortejant totes les runes que anaven caient del sostre fins arribar a l’habitació del fons. De seguida va notar el fum entrar en les seves vies respiratòries, i va poder sentir aquella cremor a la pell, una sensació familiar que no va fer-lo tirar enrere sinó que li va donar encara més forces.
La gent del carrer patia: - no ho aconseguirà.- Ja feia molt que Pelele havia entrat i la casa cada vegada escopia més i més flames.
De sobte va aparèixer una figura entre tanta llum. Pelele portava assegut a la falda aquell infant inconscient, tot tenyit de negre. El nen respirava i, en recobrar en coneixement van comprovar que, malgrat algunes ferides, podia moure totes les extremitats del cos.
Pelele va notar una llàgrima caient-li per la galta que va fer que s’esborrés una mica la pintura que s’havia posat a la cara. El nen va anar-hi corrents i el va abraçar mentre tots els del poble cridaven d’alegria. Fins i tot les quatre noies més boniques de la vila van agafar el millor llençol i van tirar Pelele amunt, ben amunt, celebrant aquell acte tant heroic.
Tots van admirar la seva valentia, la seva força de voluntat. Ningú havia gosat entrar en aquella casa excepte l’única persona del poble que compadien i pensaven que no podia fer res. Tots van veure com s’havien equivocat.
Llavors Pelele ho va poder sentir. Es va notar lliure i sense barreres. Va poder demostrar a tothom que no hi ha limitacions, sinó que aquestes les posem sovint nosaltres mateixos...
Aquesta és una proposta per a relats conjunts
