Recordo aquells temps en què estàvem tots junts... Aquelles escapades a la platja... Aquelles partides interminables al Risk... Aquelles campanes a classe per a aprofitar els dies... Aquells somriures, aquelles rialles... Aquelles nits de son sense dormir... Aquelles nits junts compartint somnis, compartint projectes de futur, compartint-nos...
Ara han canviat moltes coses Ara tots hem seguit per camins diferents... Els temps han canviat, i nosaltres també. Miro endavant, camino i ho sé: que m’esperen moltes coses, moltes aventures, noves coses per aprendre, noves persones per a conèixer, noves vivències que passaran a ser records... M’agrada pensar que tinc bons amics, Que me’ls estimo que estic contenta i feliç...
Però en el fons també trobo a faltar aquells moments...
La vida és així: la gent arriba a la teva vida, Es fan un racó al teu cor, Alguns es queden... D’altres se’n van...
Que bonic que és poder viure tantes coses! Que bonic és poder existir i que vosaltres també existiu! He tingut sort de trobar-vos...
Música per ambientar: Les jours tristes (V.S.O. Amelie)
"El silencio no existe… En el escenario habla mi alma, y ese respeto al silencio es capaz de tocar a la gente, más profundamente que cualquier palabra"
És de nit...El carrer està ple de persones que van amunt i avall, famílies acabant d’aprofitar aquella nit d’estiu i que tot just tornaran cap a casa quan el rellotge marqui l’hora d’anar a dormir. Hi ha parelles juntes, un grupet d’avis asseguts a un banc. Nens jugant a la plaça mentre els pares estan sopant. Joves que surten a prendre alguna cosa, i que no saben ni com ni on acabaran... Aquella nit no fa fred.
Si els mires, veuràs que esperen alguna cosa. Veuràs que busquen sense saber. Veuràs que tenen ganes de viure però moltes no saben com fer-ho i, enlloc d’això, només pensen en el dilluns, quan comença la setmana, quan hauran d’anar a la feina o a estudiar. Es queden a casa o surten al carrer, però no corren, no riuen. Només miren, només esperen. No parlen. Callen, pensen, esperant trobar quelcom, esperant saber el què fer...
El carrer es rodeja de casetes, algun restaurant amb gent menjant. Algun bar, unes cerveses i unes tapes per a fer venir més set. El terra està fet de petites rajoles de pedra, totes alineades i ordenades, totes grises. És de nit, però la claror de dins de les cases i els locals creen un ambient especial, una llum que escalfa, però que potser poques persones poden o saben apreciar.
De cop se senten unes passes caminant en la foscor d’un dels carrerons perpendiculars. Aquell soroll ressona dins de totes aquelles persones que, sense saber com ni per què, miren cap a la foscor encuriosits. Les passes són cada vegada més fortes, i la llum va il·luminant aquella figura fins que la fa nítida i propera.
És un home alt i prim. Porta pantalons negres i camisa blanca. Uns tirants de color fosc i un barret. La cara blanca, les faccions pintades de negre, els llavis de color rogenc. La seva presència encara il·lumina més el carrer, i fa que les persones curioses mirin, i encurioseix a aquelles que fan veure que no els hi interessa res.
Ell no parla, però amb l’expressió diu moltes més coses. Porta una maleta plena de records i els mostra. Treu una flor i la regala a una noia que està fent un cafè provocant-li un somriure a ella i a la gent del carrer. Treu uns globus llargs, li costa d’inflar-los però ni molt menys ho amaga, és més, ho mostra a la gent i ho exagera i fa riure dels nens fins als més vells. Amb dos minuts crea animals fantàstics, joguines, barrets estrafolaris i els va regalant a tort i a dret.
Sense tenir res ell pot anar en bicicleta, pot anar en bus, pujar en ascensor i baixar per escales mecàniques imaginàries. Pot inflar un globus més gran que aquell carrer. Pot entrebancar-se i caure sense avergonyir-se. Pot plorar o riure’s d’ell mateix. Pot crear una paret. Una paret que aguanti el món. O la paret que el tanca i que el limita, un obstacle que tot i que no existeix ens podem trobar durant el camí, però que ell, tot seguit i tot i estar dins d’una sala sense sortida, pot fer que s’obri una porta o una finestra per escapar-se i sortir rient.
La gent l’admira i en mica en mica va aprenent aquella actitud. Noten dins seu esperança i alegria. Humor i ironia. Riuen i comencen a tenir ganes de viure sense buscar ni esperar més.
De la maleta mai saps què pot sortir, hi porta moltíssimes coses. Ara treu uns instruments. Els instruments més estranys que possiblement hauran vist mai, però tots sonen molt bé, són divertits. Ajuden a aquell personatge a expressar-se, a fer riure, a que l’entenguin i el comprenguin. A poc a poc va entrant en el cor de tots els presents.
Els nens s’apropen i li pregunten com es diu, volen jugar. Ell és càlid, però no parla, només els fa somriure i explica molt més que el que es pot fer amb les pròpies paraules. Senzillament interpreta el món i aquell moment des d’un altre punt de vista, esperant aportar el seu granet de sorra a la recerca d’aquella gent que no sap on buscar ni quin camí seguir.
Aquell personatge no té un lloc on arribar, ni busca coses. Senzillament camina i viu, i per el sender té temps de fixar-se en tot, disfrutar-ho, i de passada veure i descobrir de tot i més. Així troba sense haver de buscar massa. Així riu o plora sentint i vivint en tot moment.
Ara ha de marxar a buscar nous llocs, noves persones, nous somriures. Es treu el barret i saluda a la gent: uns petons i un caramel a algun nen, algun petó a la mà d’alguna dama, un gest de complicitat al senyor més altiu, i un glop d’alguna copa de vi i una picada d’ull a l’avia que s’aguanta el riure per a fer-li esclatar les rialles. Passa el barret i sona la dringadissa d’algunes monedes. Torna a saludar. Tot seguit, ell agafa la maleta i se’n va.
El mim es gira i diu adéu amb la mà i desapareix en la foscor d’un altre carrer sense tornar a mirar enrere. Qui sap on anirà...
"-Su muerte también es mentira. Sabe que despertará mañana y seguirá resucitando así miles y miles de siglos. Por eso muere tan esplendorosamente, rodeado de un aparato teatral, lo mismo que los grandes actores que fingen sobre la escena las ansias de la muerte en el último momento de la obra, y piensan al mismo tiempo en la cena que les aguarda media hora después..."
Wikiquote: Puesta de sol és una novela curta de Vicente Blasco Ibáñez
De nit, quan un va al llit, surten aquells personatges fantàstics, aquelles coses que ens fan tenir poders, que ens fan somniar (mai millor dit), però que també ens poden fer molta por...
Jo aprofito per a pensar... Adoro aquestes estonetes per a pensar. Especialment ara quan, al pas del temps, he après que precisament tots aquests essers fantàstics es quedin tranquils a sota al llit, o a dins de l’armari. O és que potser se’n van a visitar a altres infants i de més grans per explicar-los que no han d’oblidar-los, però que tampoc han de deixar-se sortir massa...
Doncs bé, ara per a pensar al llit tinc la meva estoneta per a fer-ho sola, després, a poc a poc, la foscor, la imaginació i la fantasia va envoltant l’habitació fins el punt que conscient i, més tard, inconscientment em fa viatjar a llocs remots i estranys... Avui no parlaré d’aquests llocs, ja hi hauran dies o nits per a contar-los. Senzillament ahir en la meva estoneta de reflexió, vaig poder recordar coses que havia oblidat... Bé, no m’ho vaig pensar. L’espelma encara no s’havia consumit... Així que vaig agafar un trosset de paper i un llapis que tenia amagat sota el llit i ho vaig escriure.
Qui sap si potser aquests éssers havien deixat el llapis i el paper preparats per a mi, perquè d’alguna manera ells comparteixen tot el que jo penso, a vegades, fins i tot, opinen:
Sempre hi ha un de més dolent, que intenta fer-me veure les coses més negres del que són, que intenta que malpensi... Bé, a aquest no li faig massa cas.
Després hi ha un altre que em fa venir por, que em fa dubtar, perquè no prengui decisions, perquè em quedi amagada sota l’ala i no plasmi a la vida tot allò que tinc i sento dins meu. Aquest intento que no m’infli massa el cap...
N’hi ha un altre que m’ajuda a pensar molt, a veure tots els punts de vista, a analitzar les coses. A aquest ja me l’escolto més, però llavors apareix aquell altre que em diu que em posi la mà al cor i no oblidi el que m’està dient. Amb ells dos intento prendre certes decisions...
També hi ha un que sempre em fa riure. Segurament és el més estrafolari de tots, però m’agrada mirar-lo perquè quan estic trista m’ajuda a veure les coses de mils de colors, a prendre’m la vida amb una filosofia alegre i divertida, a riure’m recordant les coses bones, a poder riure quan les coses són més dolentes.
Podria fer una llista llarguíssima de tots ells, de fet, encara no els conec a tots. Cada dia apareix un d’un lloc diferent; del llit, de l’armari, del calaix més amagat, del calaix més desendreçat, de sota la llum, de dins d’alguna capseta... Un dia en va sortir un de dins d’un borrissol que havia oblidat d’escombrar. Aquest em va portar al·lèrgia, i el canalla va estar rient un rato dels meus esternuts. Era tant surrealista tot plegat que al final jo també vaig riure de tant esternudar.
A vegades alguns éssers fantàstics son nous, d’altres apareixen i no tornen mai més... Però els vaig coneixent i, en mica en mica, van desfilant tots per la meva habitació.
Però bé, tornem al tema, després de pensar i dialogar amb alguns d’aquests personatges que us he explicat, jo, tota acomodada al meu llit, vaig escriure en un paper, pensant i apreciant aquelles petites coses de la vida, a les persones, als sentiments, a tot allò el qual un vol guardar per oblidar perquè en alguns moments va fer mal però que en d’altres et va fer feliç i va valdre la pena... Així doncs, la cosa va quedar així i la conclusió va ser, senzillament, que a qui cal fer més cas és al personatge que et fa escoltar el teu cor. Encara que després sempre apareixeran els altres, ell sempre estarà allà insistint i fent-te costat, com el batec que, dia a dia, sentim dins del nostre propi pit.
