El carreró

Hi ha un carreró mot a prop del bar on sovint vaig a fer el cafè abans de començar un llarg dia rutinari a la feina.

Aquest carreró sembla molt normal. És estret, construït amb pedres velles. Es veu una mica atrotinat, té unes escales que pugen amunt. Es poden veure algunes imperfeccions en la construcció, o potser per el pas del temps.

Casi mai hi passa gent, però té una màgia que el fa especial. Una energia que fa que, quan passo per allà, giri el cap i l’inspeccioni intentant trobar-hi alguna cosa, com si aquell carrer em mirés, sense poder-li veure on té els ulls.

Doncs bé, un dia qualsevol que anava cap al bar hi vaig trobar un noiet rient mentre mirava una escletxa que es formava entre dues de les pedres de la paret del costat dret.

- Què mires, vailet? Vaig preguntar-li.

- Miro coses que vosaltres, sovint, no podeu veure.

Em va deixar desconcertada amb aquella resposta. Suposo que m’ho va veure a la cara perquè tot seguit va somriure. Es va acostar a mi i em va agafar de la mà per atansar-me a l’escletxa.

- Mira. Aquí hi viu una aranya molt trapella. Li agrada teixir teranyines d’un costat a l’altre del carreró. Llavors s’asseu a aquesta petita pedra que sobresurt a mirar com passa la gent i s’espanta en notar la teranyina.

Abans m’ha dit que ha rigut molt algun dia que has passat tu i se t’ha posat la pell de gallina.

El noi llavors va aixecar el cap i va assenyalar un petit niu.

- Allà en aquell niu hi viuen una família d’ocells vegetarians. Enlloc de menjar cucs mengen flors i arrels. Curiosament, en comptes de sortir-los les plomes grises, els estan sortint de tots els colors. Ara han tingut fills i de tant en tant vinc a portar-los alguna resta de la verdura que em cuina la meva mare.

A continuació va anar carreró amunt. Jo em vaig quedar parada encara mirant el niu...

- Va vine!

Vaig anar-hi corrents, no podia creure tot el que m’estava dient aquell nen, si que tenia imaginació. Em donava la sensació que tant sols era massa innocent o que, per el contrari, m’estava prenent el pèl... El vailet em va guiar fins a dalt de tot, al final del carreró tot assenyalant un petit forat.

- Aquí és on fan la convenció mensual de grills consellers. També s’anomenen “Consciències”. El teu grill també hi deu ser ara mateix. Es reuneixen per a discutir sobre dilemes morals que tenen les persones amb qui van assignats i a les que no saben què aconsellar. L’actual president és el fill d’aquell que un bon dia va ser consciència de Pinotxo, tota una eminència per a qualsevol grill conseller...

Vaig atansar la orella per aquell forat i hi vaig sentir un “cric-cric” molt subtil que no sabia ben bé si podia ser real o tant sols fruit de la meva imaginació...

- Saps, per aquí també hi ha una de les vuit entrades al món de les coses perdudes. No sé ben bé on està, perquè només la pots trobar de casualitat quan més perdut et sents.

Això ja era massa... Vaig posar cara de “no sé què m’estàs dient”... El nen em va mirar sorprès:

- Que sí, dona! On creus que van a parar totes les coses que perds?? Les parelles de mitjons desaparellats que han desaparegut en aquest món, llibres coneguts i oblidats, tresors perduts de famosos pirates que rondaven tots els mars, aquell disc que sempre busques i no entens on haurà anat a parar... Tot això i més arriba en aquest món oblidat! Els que hi han estat sempre remarquen que un ha d’anar amb compte perquè constantment hi van caient coses del cel, i algunes són veritablement grosses i et poden fer mal si et cauen sobre el cap. En conec més d’un que ha aparcat el cotxe i després l’ha perdut i ja està, cap al món de les coses perdudes, allà segur que no el trobaran pas mai...

Vaig mirar el rellotge, tenia pressa...

- Bé vailet, me n’he d’anar! Un altre dia continuem, però no abandonis la teva imaginació, eh! – Vaig fer-li unes palmades a l’espatlla i vaig marxar a pas ràpid amb la cara d’aquell noiet de “això no pot ser” al cap, tenia ganes de fer el meu cafè i el preferia a jugar amb un nen que tenia una imaginació extraordinària.

Quan estava ja una mica lluny ell va cridar:

- No entenc perquè negues allò que ja saps que existeix!

No li vaig fer cas i vaig seguir cap al meu destí.

Un cop ja al bar, vaig seure a la terrassa, aprofitant el sol, amb unes ulleres ben fosques que tapaven la meva mirada. Vaig demanar un cafè amb llet i gel (ja començava a fer calor) i em vaig dedicar a mirar a les persones i a les coses. Tot allò que aquell vailet m’havia ensenyat sense que jo realment ho mirés m’havia deixat descol·locada.

De cop vaig veure una aranya a la paret... Se’m va posar la pell de gallina i em va donar la sensació que la sentia riure. Vaig mirar al meu voltant, però la gent seguia fent les seves coses en aquell bar. Aquell animalet minúscul estava rient... No podia ser...

Vaig girar-me i vaig continuar amb el meu cafè amb llet fred intentant convèncer el meu cap que allò havien estat imaginacions meves.

Un ocell ple de colors va passar volant i es va posar a sobre d’una de les taules abandonades que quedaven per a recollir. Hi havia un petit gerro amb un parell de margarides, uns gots buits i una moneda de propina. Em vaig treure les ulleres de sol per a poder observar amb atenció. L’ocell va mirar a les taules properes i va veure la meva mirada curiosa. Tot seguit va agafar aquella flor i va marxar volant. Devia ser aquell un dels ocells vegetarians de colors?

No hi volia pensar, perquè notava que aquell cafè ja s’estava començant a escalfar amb aquella calor. Així que vaig cridar un moment el cambrer per a demanar-li un gel més i de cop vaig sentir un “cric-cric”. Vaig començar a mirar a tots els costats... M’estava tornant boja... I de cop el vaig veure. Hi havia un home amb cara de preocupat mirant-se un cafè sol, i a la seva espatlla hi havia un grill que li xiuxiuejava coses a cau d’orella... El sol em devia haver pujat al cap, notava que em feia una mica de mal el cap i els ulls. Vaig posar-me una mà al front mentres l'altra mà era a la taula buscant les ulleres de sol sense treure els ulls d’aquell grill. Però, on eren les meves ulleres? Les havia deixat a sobre la taula i ara...senzillament, s’havien esfumat!

Vaig aixecar-me deixant una moneda i vaig anar a passejar. A mig camí vaig veure que tot allò que havia vist era cert, i de cop el món tenia més colors, podia veure aquelles petites coses que passen desapercebudes als ulls d’aquells qui no les volen veure i no les volen gaudir. Vaig veure un grup de nens jugant en un parc amb gespa. M’hi vaig fixar bé, i de cop el vaig veure, era aquell vailet i tenia una pilota entre les mans. Em va picar l’ullet amb un somriure trapella i jo també vaig somriure en pensar que, en el fons, tenia raó. El món està ple de petites sorpreses.