Hi ha un gat que sempre mira la lluna embadalit.
L’estima i l’adora, però no la pot fer seva...
A la nit, quan tothom dorm, surt del seu cau
i s’assenta en aquell arbre tant alt.
Veure la lluna el fa ser feliç
cada nit que ella hi és...
Cada nit que la pot estimar...
Fins que la lluna s’amaga entre les muntanyes
i llavors el gat baixa aquell arbre tant alt,
i marxa cap al seu cau...
Quan torna es posa al jaç ronronejant
i fa aquella cara de felicitat per haver-la vist...
L’endemà el gat va a mirar la lluna embadalit,
Sempre...
Cada nit...
Quan la lluna pot sortir...
L’estima i l’adora, però no la pot fer seva...
A la nit, quan tothom dorm, surt del seu cau
i s’assenta en aquell arbre tant alt.
Veure la lluna el fa ser feliç
cada nit que ella hi és...
Cada nit que la pot estimar...
Fins que la lluna s’amaga entre les muntanyes
i llavors el gat baixa aquell arbre tant alt,
i marxa cap al seu cau...
Quan torna es posa al jaç ronronejant
i fa aquella cara de felicitat per haver-la vist...
L’endemà el gat va a mirar la lluna embadalit,
Sempre...
Cada nit...
Quan la lluna pot sortir...
3 comentaris:
jo faig el mateix , però no soc un gat . Jo soc un mussol tot sol......
Llàstima un no pogués ser gat de tant en tant i jugar amb la lluna mentre fas la teva sense preocupar-te d'altres coses.
Quina història més commovedora... m'agrada molt.
sempre et ve la inspiració ben entrada la nit eh? hehe. Jo també faig una gran part de les coses a la matinada, potser perquè hi ha més tranquil·litat...
Un petó
Publica un comentari a l'entrada