És ja hora de vespre quan ella entra en aquell bar tant peculiar. Terra de fusta, barra estreta i una gran taula de billar.
Als costats, a cada lloc, hi seuen els personatges habituals, que sempre van allà el mateix dia de la setmana, a deixar passar les hores fins que la rutina torni tant ràpid com la sortida del següent sol. Ella seu al seu racó esperant-lo, desitjant que torni a arribar com cada dia últimament.
Poc a poc sent la remor de la gent, el petit repicar de les pilotes del billar i el dringar lleuger d’unes copes. Sense pressa. Impregnant-se d’aquell fum que deixarà massa olor en la seva roba, bevent d’una ampolla sempre mig plena i que a poc a poc es va acabant. I una altra copa, i una altra més, i més...
El temps passa i des del racó d’aquell cafè de nit sembla que el tems es pot fer més lent, tot i així, el rellotge avança minut a minut i ell encara no ve.
Pensa que no demana tant. No demana un amor durador, ni una família. No demana ni tant sols un petó, ni un final de conte. Només que entri i la miri, i només aquells instants ja la faran feliç, pensant que la vida potser si que té instants que es poden fer eterns i et poden omplir de felicitat, ni que sigui només per uns moments.
No sap ben bé com ha anat alimentant el seu desig cap ell. És el seu petit secret, amagat. Potser li feia falta enamorar-se sense acció, tornar a trobar aquella espurna que fa que la vida sigui divertida, que li doni un sentit encara que les coses no surtin bé. Potser s’alimenta esperant poder deixar enrere les nits de sexe carregats d’adéus falsos i d’intercanvis de telèfons que acaba esborrant al cap de dos dies.
Avui, és un dia que ella posa a proba amb un repte cap el destí. Demana que arribi el seu petit capritx, el seu joc, el seu filet d’esperança, o potser la seva vida...
Les llums del cafè de nit brillen com mai, però la foscor encara deixa borroses les cares de les persones. Amaga imperfeccions i fa més intensos els desitjos. I des del seu racó ella els observa encuriosida, sempre atenta a les cortines de les portes, i ell no ve.
De sobte una cançó coneguda li posa la pell de gallina recordant vells temps i velles històries. El cos se li glaça sentint aquells acords mentre mira com va passant cada minut. I és justament en aquells instants que ell entra despreocupat, sense fixar-se però fixant-se a la vegada.
I les llums es tornen fosques il•luminant només el seu instant, i la gent desapareix i la deixa sola amb la mirada d’ell clavada als ulls. I és llavors quan ella amaga un petit somriure i sap que, per uns moments, ha tingut “la seva estona de cel”...
“...i com cada cop sent la tremolor, meitat por meitat alegria. De la barra estant el cambrer dirà si vol el de sempre. Ella arribarà, amb els ulls brillant, i per un instant tot s’haurà aturat...I per uns breus moments una estona de cel. Ja no importa el demés, una estona de cel. El que dura el cafè és una estona de cel... [Una estona de cel - Els Pets]”
Aquesta és una nova proposta per Relats Conjunts
Avui era un dia com tots, una mica atrafegat, passant calor, i d’uns quants cafès a sobre. Ja cap el tard he arribat a casa, tot trobant-me primer amb els meus pares.
El pare ha arribat de fer endreces a baix, que està tot potes enlaire, mentre jo i la mare estàvem parlant abans de que em decidís per anar fent cap cap a casa meva.
Ha pujat el meu pare dient que havia trobat dos tresors. Un era un grup de fòssils preciosos que hi havia enterrats per algun racó abandonat del garatge. L’altre, era la cartera del Jaume.
Segurament us preguntareu qui és en Jaume. Ell era el germà del meu pare. Ell és algú que porto imaginant-me des que vaig néixer, ja que no el vaig arribar a conèixer mai. Va morir molt jove, als 18 anys, en una excursió a la muntanya, intentant ajudar a uns excursionistes que s’havien perdut entre la foscor de la nit. Ell seria ara el meu tiet, de ben segur un home molt interessant, atractiu, divertit, alegre i original. Suposo que una part d’ell també està dins meu, només pel fet de ser fill dels meus avis, germà del meu pare. Ell seria el progenitor dels meus cosins, que no tinc. Ell seria algú més amb qui compartir la meva vida, algú amb qui riure, amb qui plorar, amb qui somiar... Algú amb qui anar d’excursió a conèixer més la natura, algú que entonaria cançons amb una guitarra a la llum de la lluna o, qui sap, potser algú amb qui també jugar a jocs de taula durant les tardes de pluja però de xafogor.
Sé que quan aquest tràgic accident va passar, la meva família i tots els amics van anar a la Muntanya a deixar-hi una pedra i una placa amb el seu nom, per a recordar-lo, justament al lloc on va passar. Va ser en algun lloc de la Serra del Cadí, algun lloc que jo encara no he vist mai i que fa molt de temps que tinc pendent anar-hi.
Quan el meu pare m’ha posat entre les mans aquell tresor, l’he obert amb molt de compte. I he remirat la cartera de dalt a baix, fins l’últim detall. Hi he trobat una de les antigues pessetes, impreses en un bitllet petit de paper. Hi he trobat molts carnets de federacions excursionistes, carnets que caducaven un any després que morís ell, al 1970. Hi he trobat un carnet d’estudiant, amb només dos segells del setembre i de l’octubre, perquè ell després ja no hi era. Hi he trobat també la foto de dos dels seus millors amics, una foto en blanc i negre i he sabut del cert, que devia ser una persona que es feia estimar. Devien ser molt importants per ell els amics com perquè els portes a sobre. Hi havia una llista de telèfons molt prima, d’aquestes antigues, un tros de paper mig estripat amb una cita catalanista i un sentiment nacionalista, de ben segur marcat també per la època en la que estava vivint.
També ha estat tota una sorpresa trobar una foto d’ell, a part de les que hi havia amb els carnets. L’he observat i he intentat reconèixer faccions que té el meu pare, però la veritat, eren força diferents. Tenia un somriure serè i sincer, una mirada curiosa, uns cabells foscos, pentinats formant com un petit “tupé”. Era molt atractiu i, de ben segur, havia tingut alguna novia.
Ha estat just aquest pensament el que m’ha fet preguntar als meus pares si en aquell moment tenia parella. “No se sap”, m’han dit, “però durant molt de temps sempre hi havia algú, que no sabíem qui era, que cada setmana li portava un petit ram de flors a la pedra que varem posar per ell a la muntanya”. De seguida m’he preguntat qui devia ser tal persona i si encara hi portaria flors, si encara el recordaria, mentre mirava a la meva mare i al meu pare amb llàgrimes als ulls, ja que a aquelles èpoques tot just començaven a sortir junts i aquell va ser el primer mur que van haver de superar alhora. Sempre he pensat també amb els meus avis, que han estat sempre molt forts. M’he esgarrifat en pensar que jo no podria suportar la mort d’un fill, d’un germà, i que tot just ara, que ja començo a ser més gran, encara em remou l’estomac pensar en tot això, encara em poso trista en saber que ell no hi és i sense haver-lo conegut, i encara estic contenta de saber que algú tant especial va brillar entre els estels de la meva família i que la seva llum, encara no s’ha fos del firmament.
Remenant els papers també he trobat una altra fotografia, també en blanc i negre, on hi sortia una cadira amb la seva jaqueta, i la guitarra repenjada a un costat. La seva guitarra es deia Mireia, i portava el nom escrit en un dels costats. Encara està a casa els meus pares i, de fet, va ser la primera guitarra que mai vaig tocar.
Aquesta foto m’ha causat un sentiment molt estrany, perquè m’ha semblat com una premonició del que va passar. Ell no hi sortia, de fet, la va fer, però semblava que si que hi fos, assegut en aquella cadira. Tant sols la imatge desprenia moltes coses, desprenia la seva essència, la seva olor, el seu caràcter, la seva ànima.
I avui que puc, li dedico aquestes paraules mentre estic al balcó de casa meva, envoltada d’una nit sense estrelles però amb una lluna preciosa que treu el cap de les montanyes tot dansant entre petites boires, d’un color groguenc molt especial. I aquesta nit especial és per a ell i el seu somriure, i no estaré trista per les coses que no ha estat mai, sinó que estaré contenta perquè ell ha existit, encara que no l’hagi pogut conèixer mai, perquè ell encara hi és en la seva guitarra, en la seva cartera, en la meva família, en els seus amics i en mi. Perquè la mort em fa por no deixaré de pensar que forma part de la vida, que aquesta continua i que allò important no son les coses que t’hauran quedat per a fer, sinó la persona que has estat i allò que has aconseguit mentre encara respiraves. I per això, només per això, que la vida continuï així de bonica, així de trista, així d’efímera en comparació generacions passades i per a passar. Que segueixi sent injusta, que també tingui els seus instants de felicitat. Però sobretot, que la vida sigui intensa i que sempre hi hagi coses per les quals lluitar i per a poder canviar.
Jaume; i mentre el món va donant voltes, des d’aquí el petó més gran i més sincer de part de la teva neboda, algú a qui sense voler també has ajudat a créixer i li has ensenyat moltes coses i així, que el teu record no mori mai.
Avui no puc estar més agraïda, perquè tinc moltes coses a celebrar. Avui us parlo de tu a tu, perquè estic contenta i feliç, contenta de que el Barça sigui, tricampió i contenta també, i deixeu-me robar-los una mica de protagonisme en uns dies de celebració futbolera, perquè avui divendres (i dic avui perquè ja són més de les 12h), el Món de la Nymnia fa ni més ni menys que un any donant voltes en el cel celestial dels mons blocaires i això m’omple de felicitat, perquè no m’esperava que m’animés tant a seguir-lo i a anar-lo construint.
Encara recordo el primer cop quan un amic em va animar i em va ensenyar les primeres passes per a començar el blog, a partir d’allà, he aconseguit mica en mica tenir el Món de la Nymnia com el coneixeu ara mateix. I he après moltíssimes coses, perquè m’ha permès imaginar, crear, somiar... M’ha servit per a conèixer molts d’altres móns, els vostres, i a perdre la vergonya de que m’aneu llegint, d’anar-vos posant comentaris. Esperem que sigui el principi de molts anys més, de molts projectes, relats, contes, dibuixos i, sobretot de molta creativitat i imaginació.
No em queda més que dir-vos que moltíssimes gràcies a tots, i dit això, que el Món segueixi donant voltes!
Aquell dia la xafogor era tant intensa com el primer matí quan em vaig despertar havent posat els peus en aquella terra àrida del gran desert del Sàhara.
Era el dia de tornar a casa, al caos de la meva ciutat i a la rutina que havia trencat durant aquells dies de viatge i de màgia.
Encara tenia a flor de pell la nit en la que vaig arribar en aquell aeroport atrotinat on un seguit d’homes prepotents del “frente policiario” havia intentat obrir les meves pertinences i les de molts altres. Després el llarg viatge dins d’un camió circulant a gran velocitat dins la foscor més absoluta, amb un “ai” al cor pensant que potser, només potser, arribaríem a un altre lloc perduts en la grandesa del desert. Anaven baixant grups i quan ens havia tocat als meus i a mi ens esperava un comitè d’homes alts, vestits amb túniques blanques adornades amb brodats i un turbant negre que els tapava la cara per protegir-se del fred de la nit i del sol del dia, així com d’aquell vent que aixecava els petits grans de sorra i te’ls clavava a la pell com si fossin agulles.
Aquells homes que llavors, quan havia de marxar, m’eren del tot coneguts, en el primer moment em van posar els pels de punta. O va ser el fred. Però recordo quan l’home més alt em va dir paraules catalanes a cau d’orella i vaig reconèixer que aquells homes tant desconeguts a simple vista eren, ni més ni menys, que els amics que havien marxat cap allà amb l’avió del dia anterior.
La resta del dia de l’arribada va ser fàcil. Varem pujar a un cotxe tot terreny fins a les haimes i ens van preparar el te. Un te calentó, dolç i agradable. Un ritual familiar i proper que vaig aprendre a preparar durant aquells dies ensenyada per el pare de família i un dels fills petits.
Quan varem sortir després d’haver conegut aquelles famílies varem anar a despertar la resta de companys que ja feia un dia que estaven allà i vaig sentir aquella calor seca i penetrant que em tocava a tot el cos. La mateixa calor que el dia en què ja tornàvem després d’aquell viatge que havia estat una experiència relativament curta, però potser una de les més intenses que havia viscut i viuré mai.
El dia de la despedida, quan vaig pujar al camió que em tornaria a portar a l’aeroport atrotinat, em vaig adonar que ja mai seria la mateixa persona que havia estat fins llavors.
Una sensació de tristesa va envair-me el cor. Tristesa de marxar i haver de deixar tot allò enrere. Em sentia profundament agraïda, Agraïda a la vida que m’havia donat la oportunitat de viure aquella experiència. Agraïda a tota aquella fent que ens havia donat als meus companys i a mi tot allò i més del que tenien i podien aconseguir, malgrat que nosaltres teníem tants recursos, no els hi podíem negar, perquè ells se sentien feliços i contents de tenir-nos allà i cuidar-nos d’aquella manera. Nosaltres, com varem poder i sense que es notés, els varem donar tot allò que havíem pogut portar encantadíssims: diners, roba, calçat, material, medicaments... Però en marxar no teníem pas les mans buides, sinó ben el contrari. Les teníem plenes de presents que ens sabia greu d’acceptar i a la vegada ens feien molta il·lusió. Però sobretot portàvem les mans plenes de sentiments i d’experiències, així com tenyides d’aquell color de la henna que tant de temps ens va durar. Estàvem plens de tot allò que havíem après durant aquells pocs dies, mentre el sol brillava i les nits mostraven un cel infinit, el més serè que he vist mai.
Quan el camió va arrencar per portar-nos de tornada, van venir a despedir-nos, un altre cop, aquells nens amb els que havíem jugat. El petit em va somriure i va ser llavors, just en aquell precís moment, quan els meus ulls es van omplir de llàgrimes, per tots aquells sentiments que no havia viscut mai tant intensament i que intentava assimilar.
Mai havia vist un somriure tant sincer, tant innocent, tant preciós.
A vegades, quan hi penso, torno a plorar. I penso que és bonic sentir tot això i poder seguir plorant de l’emoció com si encara fos aquell dia.
Sé que algun dia tornaré a aquell indret dels camps refugiats sahrauís. Per poder-los donar tot el que pugui i més conscient de que, per molt que m’esforci, només serà una petita part del que ells em van donar a mi.
Perquè sovint oblidem que en terra de ningú hi ha persones que necessiten ser estimades, persones que necessiten estimar i que tenen per donar i ensenyar moltíssimes coses que no es poden pagar pas amb tot l’or del món.
A tots ells, que les nits i els dies siguin tant macos i tant serens, que algun dia puguin tornar a la seva terra sense pors ni impediments.
A tots ells, el somriure més sincer i el petó més càlid, com aquell sol que brilla tant, i tant intens, com aquella sorra que se’t clava a la pell.
Aquesta història es remunta a finals del segle XIX a França, París. Una pobra escriptora hi havia viatjat en busca de si mateixa. Per a trobar aquella inspiració que ni tant sols recordava haver tingut.
Ella caminava sense rumb pels carrerons d’aquesta ciutat fins que va arribar una plaça del barri de Montmartre, situat a un punt elevat de la ciutat, a la part dreta del riu Sena. Des de la plaça es podia veure la resplendor de la Basílica del Sacré Coeur, però no va ser pas aquesta la que li va cridar l’atenció malgrat alçar-se tant majestuosa, sinó un petit bar fosc, en un racó de la plaça.
La pobra escriptora es va omplir de coratge i va decidir que per força aquell bar havia de tenir quelcom especial, així que va entrar-hi a pas segur. Es va asseure en una taula amagada on una lleu llum li donava un ambient especial i va obrir la seva llibreta en blanc.
Quan ja s’havia acabat la cervesa el seu bloc seguia en blanc, però amb algunes pàgines menys arrencades amb ràbia i tirades per la taula totes tatxades. La mateixa ràbia que va fer que se li humitegessin els ulls per molt que ho intentés evitar.
Sense que ella el pogués veure, un home vestit de fosc, barret negre i posat misteriós va portar-li un petit got amb un líquid verd, i una cullera amb petites perforacions sobre i un terròs de sucre en el qual hi va tirar un raig d’aigua. Ella se’l va prendre d’un sol glop pensant que segurament allò li aniria bé per ofegar les penes i la ràbia. En fer-ho, va notar una cremor asfixiant i forta a la gola, que anava baixant, i un gust intens a anís. Tot seguit l’home va somriure maliciosament mentre marxava, deixant a la pobra escriptora de nou sola en aquell racó del bar.
Quan va sortir d’aquell lloc la realitat se li distorsionava, veia la gent estranya, veia colors estranys i diferents a les coses, molt més vius del que estava acostumada. Fins i tot li va semblar veure fades verdes volant en l’aire. Ella no podia controlar aquella sensació i la començava a marejar, per això va decidir tornar-se a posar a caminar sense rumb.
Seguint el seu ritme inconstant i atropellat, lleugerament més accelerat, va anar a parar, sense voler, a un mirador on es podia observar la grandesa de París i la Torre Eiffel. En veure aquella imatge ella es va il·luminar i ca anar corrents cap a la seva pensió bruta i pobre, per agafar un llenç en blanc i uns pocs colors, i va dibuixar tot allò que havia vist.
La pobra escriptora havia descobert que no servia per transmetre en paraules, sinó que havia nascut per a la pintura. Es va sentir alleugerada i autoenganyada.
La resta de la història és senzilla, doncs la escriptora que ara era pintora va dibuixar i pintar molts quadres de la seva visió de París quan anava plena d’absenta fins a la medul·la. Tot i haver descobert el seu do no va vendre mai cap quadre ni es va fer famosa, fins que la van trobar morta misteriosament, èbria d’aquell líquid verd, fort i al·lucinogen, amb el coll ple de sang i es va decretar que devia haver estat un accident de cotxe on el conductor s'havia donat a la fuga.
Va ser l’endemà de la seva mort que algú va comprar el seu primer quadre que havia pintat la primera nit, on hi sortia reflectit el caos d’aquella ciutat, amb la Torre Eiffel com a protagonista, dins d’una barreja de colors harmoniosos. Va ser aquest mateix quadre que, un cop penjat en un museu de París, la va fer famosa, però ella ja no hi era per a disfrutar-ho.
La van enterrar en un petit i acollidor cementiri a les afores de Paris. Només una persona va anar a l’enterrament, el mateix home de roba fosca i barret negre, amb la cara misteriosa, i un somriure maliciós que ensenyava uns ullals més llargs del normal, que va escriure a la seva tomba: “Les frustracions s’han d’afrontar sol i superant les pors”
Al cap de pocs anys, al 1915, es va prohibir l’absenta, classificada com a droga perillosa. Més endavant se’n van fabricar de noves ja modificades, perquè no tinguessin aquell efecte al·lucinògen que tants artistes havia il·luminat i matat i, d'aquesta manera, va ser així com les fades verdes van desaparèixer dels carrers de París.
La Maria és una nena moreneta amb els ulls grans i lleugerament sortits. Té les galtes rodones, i el cabell negre i ondulat, i li encanta fer trapelleries sense mala fe sinó per a fer riure els que l’envolten i, a la vegada, trobar una distracció divertida per a si mateixa.
Un dia estava molt contenta perquè se n’anava de picnic amb els seus pares i la seva germana gran, i es va posar tossuda fins que la seva mare li va posar aquell vestit groc de tirants que tant li agradava.
Quan el duia posat i després d’haver mirat i remirat com li quedava al mirall, va anar a visitar els seus veïns bessons. La veïna la va rebre i li va ensenyar el vestit tota cofoia mentre li explicava que se n’anava de picnic. Es van mofar una mica del veí que estava, com de costum, mirant el televisor sense fer cas a ningú. Es van dir adéu i la Maria va prometre a la seva veïna que li duria un ram de flors ben bonic.
Un cop en aquell prat, després de dinar i sota un sol resplendent, la Maria es va posar a jugar a “fet i amagar” amb la seva germana mentre el seu pare entonava unes notes maldestres amb la guitarra i mirava com la mare s’anava endormiscant a la ombra d’un gran arbre.
Un, dos, tres, quatre... contava la germana mentre la Maria corria bosc endins.
... Vint, vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres... i de sobte... Silenci.
La Maria estava prou lluny perquè la seva germana trigués una bona estona en trobar-la.
De sobte va mirar al seu voltant i va adonar-se que s’havia endinsat massa en aquell bosc frondós. No coneixia aquell entorn, ni tant sols li era familiar. Tampoc podia veure el camí i no tenia ni la més remota idea de on podria estar.
Va ser en aquell moment que la petita Maria va tenir por. Estava perduda i es va posar a plorar sense saber què fer.
Aquelles llàgrimes desesperades li esborraven la vista i la Maria no va poder veure aquella llum suspesa en l’aire que se li acostava movent-se irregularment i, de tant en tant, pampalluguejant.
Aquella llum estranya li va fer pessigolles entre els seus cabells negres, va dringar-li a cau d’orella i se li va asseure sobre el genoll de la cama esquerra.
En veure allò tant sorprenent la Maria es va eixugar les seves llàgrimes pensant-se que veia visions. Però en treure les mans dels seus ulls grossos va poder definir aquella figura com a l’ésser més bonic que havia vist mai.
Era una fada del bosc. En veure-la va reconèixer que era aquella que sortia en el conte que li explicava l’àvia quan ella es quedava a dormir en el seu pis amb la Pruna, la gossa, dormint sobre els seus peus petitons ben tapats amb una manta de colors.
La fada va tornar a fer aquell lleuger soroll de campanes petites sonant acompanyat d’un gest, i la Maria va poder entendre que li estava preguntant per què estava tant trista.
Llavors ella va tornar a esclatar en un mar de llàgrimes mentre li explicava, entre singlot i singlot, el que li havia passat.
La fada va acariciar-li la punta del nas per a calmar-la i li va somriure. La Maria va somriure també i de sobte ja no se sentia tant sola i ja no tenia por.
Aquella fada va tornar a flotar en l’aire i li va dir a la Maria que anés amb ella a veure el bosc, i la Maria, tota valenta, va seguir-la sense pensar-s’ho.
Aquella fada va portar-la pels racons més bonics d’aquell indret, mentre les dues anaven collint flors tot fent un petit ram de colors vius per a la seva veïna. Sort que la fada li havia recordat perquè si no la Maria no hi hauria pensat tota sola com es trobava abans de fer la nova amiga màgica.
Durant el camí que anaven traçant entre les dues, la fada li va ensenyar a la Maria una cova plena de bolets i li va explicar que allà hi vivien els gnoms. Va mostrar-li un forat en l’escorça d’un gran arbre i hi va poder veure una família de mussols dormint. El fill petit va obrir els ulls i la va somriure tot guinyant-li l’ullet.
També van sentir el dringar de moltes campanes darrera d’uns matolls. La fada va explicar-li a la Maria que era on es reunien les altres fades del bosc.
Conforme la fada l’anava guiant li anava explicant tots els secrets i les meravelles del bosc.
De cop i volta la fada li va fer un gest perquè fessin silenci i va ensenyar a la Maria que ben a prop hi havia la seva germana buscant-la. La fada va riure tota trapella i li va dir a la Maria, molt fluixet, que la seguís amb molt de compte i sense fer soroll, i la va portar al tronc de l’arbre on la seva germana havia començat a contar.
Els pares estaven dormint i la fada va aprofitar que la Maria havia desviat el cap per a mirar-los per a dir-li que mai deixés de somiar. Que les fades i la màgia existien gràcies a la Maria i el conte de la seva àvia. Que els secrets i les meravelles del bosc s’alimentaven de la imaginació i dels somnis de tots els infants, joves i grans.
“No deixis de somiar, Marieta. Només així i confiant en tu mateixa aconseguiràs tot allò que desitges!”
La Maria va girar el cap i va veure que aquella fada que havia esdevingut una bona amiga durant aquella aventura s’havia esfumat. Havia desaparegut sense deixar cap rastre de llum volant enlloc, encara que atentament va poder sentir el lleuger i llunyà dring-dring de les seves aletes.
La Marieta, tant petita, va somriure i va decidir que guardaria aquelles paraules dins seu com un secret i no les oblidaria mai de la vida. I d’aquesta manera, com si no hagués passat res, va cridar:
“ Un, dos, tres, salvada!!! Germaneta, et toca tornar a parar!!!!”
Il.lustració i relat per Nymnia
