Els tres desitjos que no recordo

"Compra aquest braçalet, demana tres desitjos i, quan se't caigui, se't compliran..."

Il·lusa de mi... I els vaig demanar. Em vaig sentir especial. Ben bé com Aladín es devia sentir quan va trobar-se el geni. Demanar un desig ja és agosarat, i jo vaig pensar que si a sobre en podia demanar tres potser algun se'm compliria. I bé, perquè no?! Estava immersa en la màgia de ses illes, el mar, la nit, el caliu, la brisa de l’estiu... Era bonic. Eren vacances. 

Ara em miro el canell i veig la polsera de color vermell que encara no ha caigut. Penso en els desitjos i... francament ni me'n recordo dels que vaig dir. Bé...en recordo un que sé que no es complirà i, de fet, penso que no tinc ganes de que es compleixi. 

Podria haver demanat la pau al món, la igualtat, la felicitat.... I no ho vaig fer. Però perquè penso que el món no s'ha de canviar així. Una il·lusa no canviarà el món tant sols demanant algun desig, perquè no es fa així. Perquè el món no es canvia tant ràpid. Perquè el meu desig, sol, en una polsera que se suposa que algun dia ha de caure, no serveix. I per servir, penso que no serveix ni per mi.

Perquè no m'agrada res més que obrir la porta de casa meva, sortir al carrer i no saber què em passarà, o a qui em trobaré. Descobrir el que sento quan em passen les coses. Sentir-me viva amb una carícia, o amb una abraçada que potser al principi no havia volgut donar. Trobar-me alguna cosa pel terra. Descobrir aquells detalls que el món em té amagats. Sentir el mar, sentir el vent, sentir el sol que m'escalfa. O sentir quan la pluja que em cau em mulla, perquè no duc el paraigües per evitar deixar-me'l de nou en algun bar.

Perquè m'encanta sentir el gust de les coses i les olors. Tancar els ulls i sentir un calfred produït per quelcom que em remou sentiments que no puc ni explicar. O plorar per algú que em falta, o recordar-lo. O enamorar-me. O com anar a dormir tard sabent que l'endemà m'he de despertar d'hora. 

Tenir por de caure i, després, caure inevitablement. Tenir ganes d'aixecar-me, deixant que fins i tot algú em doni la mà. Equivocar-me i poder aprendre. Tornar-me a emborratxar. Tancar els ulls i viure tantes cançons. Dormir ben tapada quan a fora fa fred, i no sortir del llit quan em desperti si no en tinc ganes. O aixecar-me més dhora i fer un cafè tranquil.

Perquè m’encanta somiar en el que seré d'aquí un temps, i pensar que no m'importa. Per tenir temps de tastar aquella copa d'un vi que li falta airejar-se. I tornar-lo provar, i sentir-lo més dolç, més amarg o, fins i tot, més "peleón". M'encanta aquell moment en què em miro al mirall intentant veure allò que hi ha dins meu i que ni conec. Que m'agrada sentir aquests calfreds. Que esternudo i em fa gràcia. Que, en el fons, hi ha tants instants, bons i dolents, que hem de viure encara...

I penso que així és com es transforma el món, tot comença per saber ser feliç. I si, il·lusa de mi, vaig demanar tres desitjos en un braçalet i no vaig pensar en que només jo puc tenir l’actitud perquè es compleixin...

I mai, mai, podré perdre la il·lusió.

El nen que va anar al cinema per primera vegada

Principis del segle XX. Qualsevol ciutat de França.

L’infant agafa ben fort la mà del seu pare mentre espera per a poder entrar. Observa i mira encuriosit el seu voltant mentre sent l’estomac revelar el seu estat nervós i ple d’emoció, potser una mica afamat, per temps més durs.

Mira el seu pare, admirat i content de que per primer cop vagin al cinema i sap, de ben cert, que el pare ha hagut de treballar molt per aconseguir poder-lo portar.

Ja a dins, els llums es tanquen i la música comença a sonar. El nen viu els 14 minuts i 12 segons més màgics de la seva vida, sense apartar els ulls, sense quasi ni pestanyejar.

Quan acaba, s’obren els llum i el món continua. L’infant, callat, surt de la sala agafat de la mà del seu pare, que li pregunta què li ha semblat. Ell no el contesta, així que el pare decideix no insistir-hi.

Ja a mig camí de casa, tremolant pel fred i segurament per portar jaquetes velles, l’infant decideix parlar:

-         -  I no els hi fa fàstic caminar per sobre l’ull de la lluna a aquells senyors? I no li ha fet mal a la lluna que li aparquin a sobre de l’ull? I tu creus que existeixen persones que viuen fora de la terra? I tu creus que és un home o una dona la lluna? Perquè, oi que tenia cara de senyor? I…? I…?

El pare es posa a riure, i li explica que no és de veritat. Entre els dos parlen i intenten resoldre aquelles preguntes sense resposta. I quan arriba a casa el nen emocionat s’omple de paraules desordenades per explicar-li a la mare aquells 14 minuts i 12 segons tant màgics mentre li arranca un somriure d’il·lusió al pare. I corre al seu llit i comença a dibuixar plànols per una nau espacial. I decideix que quan sigui gran voldrà ser el primer en anar al cel. I mira la lluna, ja quan tothom està dormint, buscant-li la cara. I mira l’univers, atent, pensant en tot allò que hi pot haver.

I qui sap si sense ser-ne conscients, aquell dia es fa un petit gran pas per a la humanitat. Perquè no només un nen va al cinema per primera vegada, sinó perquè aquell dia un infant segueix somiant. 

Aquesta és una nova proposta de Relats Conjunts.

Retrobaments inesperats, viatges sense fi

Tornar-te a veure és quelcom que no m’imaginava. T’havia arraconat a un lloc ben amagat dins del meu cor, només per recordar-te de tant en tant, no perquè em fes mal, però tampoc perquè em fes somriure. Només estaves allà, amagat, i jo havia après i havia decidit també, de moment, seguir caminant sola.

I de sobte et trobo casualment. Com podria pensar que d’un dia per l’altre entraries de nou a la meva vida com qui no n’ha sortit mai? La persona a qui he reservat tantes paraules. Aquell pel qual he somiat tants cops amb els ulls oberts. No he oblidat aquells moments compartint amb tu les llàgrimes alegres i les tristes, sentint aquella felicitat que pensavem que duraria per sempre. Veure’t, inevitablement, em fa tornar a sentir petita. Em fa sentir-me vulnerable, inexperta, vergonyosa i em trenca de nou els meus esquemes. Veure’t, em fa pensar aquestes i en tantes altres coses…

Tampoc podria esperar-me el que havia passat. De nou estas sol. De nou tornes aquí. I ets com un estrany que ja no conec, amb qui ja no hi comparteixo cap cosa. I ets tant proper, que tot és com si seguís sent igual que sempre. I ho tornem a fer. I ho tornaria a fer cada dia. Però tot i així, mai és el moment. Potser perquè el moment ja va passar. O perquè mai va ser. Potser vaig deixar que aquell "nosaltres" se m’escapés d’entre els dits, com aquell qui pretén agafar l’aire entre les mans.

I és que potser som tant diferents que no puc evitar pensar que no hi ha millor manera d’encaixar-nos. Que curiosa que és la vida i que divertit perdre'm. Que bonic perdre’t i tornar a trobar-te.

Viure és com caminar. A vegades caus i et fas mal. I quan camines per un camí que ja has viscut, hom sap que pots tornar a caure en el mateix forat.

Per tant, aquest cop he decidit que voldré volar!

Només per aprendre...

Fotografia: Nymnia

Només per aprendre... només perquè algú proper va decidir compartir-ho un dia, i perquè algú fa temps, per primer cop, ho va voler compartir amb el món...

Y uno aprende...

después de un tiempo,

uno aprende la sutil diferencia

entre sostener una mano

y encadenar un alma.

Y uno aprende

que el amor

no significa recostarse

y una compañía

no significa seguridad.

Y uno empieza a aprender….

que los besos no son contratos

y los regalos no son promesas

y que uno empieza a aceptar sus derrotas

con la cabeza alta y los ojos abiertos.

Y uno aprende a construir

todos sus caminos en el hoy,

porque el terreno del mañana

es demasiado inseguro para planes…..

y los futuros tienen una forma

de caerse en la mitad.

Y después de un tiempo uno aprende

que si es demasiado,

hasta el calorcito del sol quema.

así que uno planta su propio jardín

y decora su propia alma,

en lugar de esperar

que alguien le traiga flores.

Y uno aprende….

que realmente puede aguantar,

que uno realmente es fuerte,

y que con cada adiós uno aprende

(Jorge Luis Borges)

Relats conjunts: El quartet peculiar

Aquesta és una proposta per a Relats Conjunts

Pablo Picasso, Els tres musics, 1921 

En algun racó d'Itàlia, una figura blanca i freda ocupava un racó d'un carrer d'alguna ciutat. Era un Pierrot, enfundat en un vestit de color blanc i brillant, i la cara pintada pàl·lida, amb tants sols alguns detalls negres, ben perfilats. Havia deixat la comèdia, i la seva presència freda i bruna, per dedicar-se a tocar el Saxo. 

Es recorria els carrers de les ciutats amb el seu gos, buscava algun racó concorregut, i intentava tocar aquell instrument que tant l'apassionava. No sabia composar, així que tocava cançons ja escrites.

La gent que passava pel carrer se'l mirava amb cara estranya. Què hi feia un personatge com aquell tocant un instrument? El Pierrot representava la repressió, la llei i l'ordre. Simbolitzava el món adult i, enlloc d'això, ell només volia transmetre la seva música. Però sonava buida, estranya. Li faltava algun quelcom amb el qual la seva presència no l'ajudava. 

Però ell, que tenia clar que volia ser músic i que no canviaria la seva manera de ser, va decidir marxar de viatge per poder seguir tocant, fins que el seu art estigués complet o fins que la gent comencés a apreciar les seves notes.

Va decidir començar aquella aventura cap a França. Volia conèixer els carrers de París i, després del llarg viatge, de lluny i de nit, va divisar les llums d'aquella ciutat. Com que ja era fosc, va deixar per l'endemà arribar-hi, i va anar a buscar lloc a un hostal d'un poblet del costat. Volia estar descansat.

En algun racó dels voltants de París, un monjo havia deixat l'abadia i la seva vida de castedat, obediència i pobresa, per dedicar-se a composar. La seva aparença, per això, feia que quan intentava que algú toqués la seva música el rebutgessin. Era per això que portava mesos composant i viatjant, en busca d'algú que sabes apreciar el seu llenguatge.

Abans d'arribar a la gran ciutat, va fer nit a un petit hostal prop de París i el que primer va fer va ser anar a la taverna a buscar quelcom per a sopar, estava afamat.

En entrar a aquella habitació plena i carregada d'ambient, sempre amb les seves partitures, va sentir el so d'un Saxo trist que venia d'algun racó d'aquella sala i va ser llavors quan va veure aquell Pierrot que llavors, només tocava per si mateix.

El monjo s'hi va apropar i li va dir alguna cosa. Van compartir taula, van fer un bon sopar i van estar parlant de música. El viatge per ells, havia pres un nou rumb. A partir de llavors viatjarien plegats.

Ja era de matí quan un Arlequí es va despertar en una habitació plena amb la gent de la seva companyia de teatre. Eren a París, disposats a fer la seva comèdia. Va ser durant el seu número que va decidir plegar. Ell entrava a l'escenari amb el seu vestit blanc i negre, arreglat. Però seguia sent el servent ingenu i sensible, i per tant, la riota de tot el personal. Tocava la guitarra però ningú escoltava els seus acords. Enlloc d'això es reien d'ell i del seu posat.

L'Arlequí va anar al camerino i va fer la maleta, sense dir-ho a ningú, i aprofitant el bullici de l'aplaudiment, va sortir per la porta de darrera del teatre, disposat a no girar més el cap. Ell volia ser músic. Va ser llavors quan en aquell carreró amagat va trobar-se dos personatges peculiars que l'esperaven i el miraven amb cara de sorpresa, l'havien vist de casualitat. L'Arlequí no ho sabia encara, però ell era el tercer element.

Van passar alguns mesos quan un pintor va inspirar-se en aquell grup de quatre personatges que havia vist en la taula d'un bar. Un monjo agafant les partitures, un Pierrot tocant el Saxo, amb un gos als peus, i un Arlequí amb una guitarra. Per fi era la música el que arribava a la gent i el seu aspecte tant sols un complement que els hi donava més caràcter. Va ser això el que va inspirar-lo a ell a fer aquell quadre.

Diuen que, tot i que ja fa anys de tot això, encara pots sentir la música d'aquell grup peculiar pels carrerons i per les sales on van anar tocant arreu del món. Diuen també que, per escoltar-los, només cal saber sentir des del cor...

Quan potser no és un bon moment...

Moltes promeses i moltes paraules es varen dir abans que l'estiu els portés a diferents llocs.

El temps és relatiu quan les coses t'il·lusionen, i ella ho sabia. Li agradava pensar que quan el va conèixer no havia pensat en cap moment que les coses haurien anat així.

Recordava el primer petó, robat i en un mal moment, i com ella li havia negat. Recordava quan se'l trobava i parlaven, el que sentia, un "feeling" especial que no sabia explicar i que es va resoldre aquella primera nit que varen dormir junts. Una excusa, una copa a casa per allargar una nit en la qual ja havia sortit el sol amb un amic d'ell i una amiga d'ella que van fer, segurament, el que tants cops ells també havien fet amb tantes persones, una nit boja, sense preocupacions, i l'endemà, una despedida sense més. Però la seva nit, ja de matí, va ser diferent. Es va quedar a dormir i van passar tota la nit parlant, rient, sense dormir per aixecar-se un dia de Sant Joan cansat. I després de sopar, també es van veure de festa i van tornar a marxar junts per caure al llit i dormir les hores que no havien dormit la nit anterior.

Aquest va ser un principi especial d'uns dies diferents. Ella sabia que feia temps que no estava tant bé. No tenia ganes de fer plans ni de lligar-se. Tenia clar que volia deixar-se portar, sense pors ni preocupacions. Les inseguretats, a flor de pell, passaven. Ell li mostrava sentir-se igual i allò la feia sentir-se bé. Li costava creure en tot això, perquè feia temps que no vivia quelcom així. I poc a poc, compartir aquelles nits, s'havia tornat més habitual i més intens. I poc a poc, no només eren nits, sinó també matins, tardes i dies sencers. I per sobre de tot, les paraules, els somriures, i el temps compartit, s'anaven tornant en el més important.

Quedava afrontar un estiu per entremig. Un estiu que havien de viure separats, cadascú amb els seus plans que havien forjat abans de conèixer-se. Massa poc temps per un compromís, però suficient temps com per no oblidar-se. Havien de fer la seva, però també es van dir que en tornar tenien ganes de poder-se seguir coneixent.

El dia en què ell va marxar anava a una altra ciutat, a viure una experiència, a aprendre un altre idioma. Qui sap si a conèixer un nou lloc on viure acabats els projectes entre mans actuals. Ella ho sabia, i ho recolzava. A la vida les persones han de tenir projectes, il·lusions, i ella havia decidit que el seu projecte ara mateix, era viure i aprendre d'allò que tenia, d'una feina que no duraria per sempre, però que li estava ensenyant moltes coses. Havia deixat un raconet que potser decidiria compartir en ell, en tornar, en saber si era el principi d'alguna cosa, sense saber què passaria el demà, disposada a fer-ho tot si arribava el moment i en tenia ganes, o disposada a deixar-ho si el seu camí la portava per altres llocs. Només sentia la il·lusió de retrobar-se, i de pensar que podrien re-començar amb allò que havien deixat pendent.

I el dia va arribar. Una trucada telefònica tardana, i un "t'he d'explicar coses". Immediatament ella ja es va preparar, s'ho imaginava. I la realitat és que no li va dir res que no s'esperés. Poc temps, potser, per esperar-la. Massa temps, potser, per poder entendre què estava passant. Ella ho tenia clar: tornar-lo a veure i re-començar el mateix que s'havia quedat penjat. La realitat va ser tant diferent... Havien passat coses, si. Ell havia decidit que tenia clar marxar, l'endemà o al cap de dos anys. El temps era relatiu, l'objectiu era ben clar, marxar. I decidir marxar implicava no comprometre's. Era més fàcil, senzillament, decidir no començar res, o potser realment tot allò passat havia estat un miratge, una mentida, una il·lusió immadura, un caprici sense tant sentiment.

El camí, llavors va ser d'ella. Com podia comprometre's a alguna cosa sense saber què havien significat aquells dies? Tenia clar que estava disposada a no preocupar-se. Estava disposada a deixar-se portar, a sentir, a ser coherent amb el que li deia tot el cos... Però no a prendre decisions precipitades, de si deixar allò que els unia, de si no... No depenia d'ella seguir, si que depenia d'ella acabar-ho.

Sempre s'havia imaginat la vida així: improvisada, viscuda al màxim, marxant per algú, marxant per ella, marxant perquè si. O quedant-se, sense projectes o amb moltes coses al cap. Trobant-se les coses, afrontar-les i intentar fer-les fàcils, perquè la vida sempre acabava sent complicada i no estava disposada a no decidir i a no viure-la intensament.

Què havia passat entre ells? Era un desconegut? Era simplement algú que abans havia conegut? O era aquell que havia conegut i pel qual valia la pena apostar?

....

En la ficció, simplement, deixaven fer, i al final intentaven alguna cosa, encara que no podrem saber què va passar. A la vida real... Bé, la vida real ja és una altra història. Però la questió és pensar que, sempre sempre... que “tonight the streets are ours”.

Tonight the streets are ours (Richard Hawley)

Do you know why you got feelings in your heart 

Don't let fear of me then fool you, what you see sets you apart 

And there's nothing here to bind you, it's no way for life to start 

Do you know that 

Tonight the streets are ours 

Tonight the streets are ours 

These lights in our eyes, they tell no lies 

 Those people, they got nothing in their souls 

And they make our tvs blind us from our visions and our goals 

Oh the trigger of time it tricks you so you have no way to grow 

But do you know that 

Tonight the streets are ours 

Tonight the streets are ours 

And these lights in our hearts, they tell no lies 

And no one else can haunt me the way that you can haunt me 

I need to know you want me, I couldn't be without you 

And the light that shines around you 

No nothing ever matter more than my darling 

But tonight the street are ours 

Do you know how to kill loneliness at last

Oh there's some much there to heel dear and make tears things of the past 

But do you know that 

Tonight the street are ours 

Tonight the street are ours 

And these lights in our street are ours 

And tonight the street are ours 

And these lights in our heart, they tell no lies

Tant de temps...

A mitges entre un nou lloc on viure, a mitges amb coses que tinc pendents de fer. A mitges amb un estiu que és diferent dels altres, que estic aquí, que no estic sola, però en el fons, si.

Sense haver dormit massa, i potser amb un xic de gana, he recordat que també tenia un altre món pendent. Tant de temps i sentint que em costa escriure. Tant de temps per a treure tantes coses, per a assimilar tants sentiments, per a créixer i potser així, poder parlar-ne.

Tantes coses al cap, sense sortir. S'acumulen, em saturen, em desganen, però de cop s'alleugereixen una mica i puc respirar pensant que en el fons, no n'hi ha per tant i que el temps, el meu temps, l'he de trobar jo...

Hi ha coses que han canviat, però no s'acaben. Hi ha moments que serveixen i serviran per netejar, per ordenar, i qui sap, si també per renovar. Esperant la il·lusió de sentir altre cop aquella espurna que fa les coses especials, que fa despertar-te els matins per afrontar el nou dia, que et fa posar-te al llit esperant els dolços somnis de la nit. Una espurna inexplicable, que també et pot fer pessigolles a l'estomac, o notar-lo fort a dins del pit fent-te sentir viu a cada instant. Ja me n'havia oblidat.

És fàcil, està bé "anar fent". És rutinari. I la rutina, si és estable, si està bé, et fa passar el temps que ni te n'adones, fins que un dia, o una nit com la d'avui, et pares a pensar-ho i no entens el que estàs fent. Doncs bé, això m'ha passat a mi, que m'he deixat portar massa, i necessito escoltar-me i entendre'm. I estic contenta, perquè ho estic fent i no em fa falta escriure en clau de conte per adonar-me'n. Era més senzill posar-se davant l'ordinador amb la pàgina buida, i evocar en ella tot el que passa pel cap, encara que tingui una mica de son, encara que pensi que demà (o avui) se'm farà les tantes del matí, del migdia, o de la nit. Encara que no siguin més que quatre línies absurdes.

No tinc pressa. Necessito trobar aquest petit tresor, descansar i, sobretot, sentir... Que durin les vacancetes...