Podria parlar-te, cridar-te, cantar-te i així que també em sentís tothom...Podria dir-te tot allò que vaig callar un dia, podria dir tot allò que em vaig oblidar de dir-te en algun moment, o fins i tot allò que no et vaig dir perquè no et vaig trobar.
Podria callar, podria sentir-me malament per a fer-ho i lamentar-ho...
Però per què? Per què senzillament no fer el que em surt de dins, poder-me riure de les coses, poder buscar els colors del món, poder-me sentir lliure sense prejudicis, sense remordiments, sense pors ni limitacions...
Saps, si les coses van maldades, sempre podrien ser millors o pitjors, però malgrat tot, com diu aquella cançó... “no dudaría en volver a reír”
I ja posats i encara que la lletra no té molt a veure, però perquè és una cançó preciosa, perquè l’he sentit de casualitat i les casualitats sempre volen dir alguna cosa, us la deixo en aquest post, un pèl personal, però bé, és per a poder-la compartir amb vosaltres: No dudaría (Antonio Flores)
Que tingueu bon començament de setmana...
3 comentaris:
bonica eflexió i...bon començament de setmana també per a tu
I, si no vols dir-les, sempre les pots escriure... Encara que sigui al teu món!
Entenc el que descrius, ho sento molt dins meu... No deixis que les pors no et deixin exercir com a jove!
petons,
aleix.
Publica un comentari a l'entrada