Relats conjunts: Ella amb banda sonora

Són dies de pena, dies cansats. Ella passeja des del carro estant pel carrer trist, sol, ennuvolat... Es deixa portar desfeta de perseguir somnis que mai es compleixen.

El cavall sacseja el seu cos mentre ella va derrotada, pensant que potser aquells temps mai milloraran.

A casa, posa la ràdio i sona una cançó per ella desconeguda, tant desconeguda com el seu rostre quan es mira en aquell mirall...

"Ella sa cansao de tirar la toalla, se va quitando poco a poco telarañas. No ha dormido esta noche pero no esta cansada, no mira ningún espejo pero se siente to’ guapa..."

De sobte sent un calfred que la recorre dels peus fins al cap, empassa saliva i veu com una llum dins seu que estava fosca mica en mica es va fent més i més lluent.

"Hoy ella sa puesto color en las pestañas, hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña. Hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada, hoy es una mujé que se da cuenta de su alma..."

Ella no ho dubta i davant d’aquell mirall que abans oferia imatges desoladores i una dona desconeguda es veu. Per fi es veu i de sobte, pot reconèixer aquella dona que no vol deixar de lluitar per a complir els seus somnis. Així doncs, per primer cop des de feia molts dies, es pinta amb un somriure a la cara, es recull els cabells i s’abriga per a sortir al carrer a prendre aire, tot i demanant al cotxer que la torni a portar per aquells carrers per on sempre s’havia deixat portar quan, derrotada, seguia amb la seva trista rutina. Un cop fora, aquell carrer abans tant trist, de sobte es comença a pintar de mil colors...

"Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti, que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño. Hoy vas a comprender que el miedo se puede romper con un solo portazo. Hoy vas a hacer reir porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto… Hoy vas a conseguir reirte hasta de ti y ver que lo has logrado…"

Des del carro torna a veure tota aquella gent que cada dia veia sense mirar-los amb atenció i sabia que, en el fons, tots ells havien vist o veien grisos aquells carrers. Tots la miraven i no entenien aquella llum que brillava tant dins seu. Ella, en canvi, veia en cada ésser viu una llumeta interior que brillava poc però que tenia ganes d’esclatar en llum encegadora.

"Hoy vas a ser la mujé que te dé la gana de ser. Hoy te vas a querer como nadie ta sabio queré. Hoy vas a mirar pa’lante que pa atrás ya te dolió bastante. Una mujé valiente, una mujé sonriente, mira como pasa..."

Ella, encara des del carro, els mira amb cara de circumstàncies. Dins seu explota una alegria, una energia penetrant que té ganes de transmetre. La gent pateix, perquè ella, tant segura, imposa, i no saben quina pot ser la seva reacció...

"Hoy no has sido la mujer perfecta que esperaban has roto sin pudore las reglas marcadas. Hoy ha calzado tacones para hacer sonar sus pasos. Hoy sabe que su vida nunca mas será un fracaso..."

Se la miren, i ella no te por... Llavors somriu, i per fi baixa d’aquell carro que la feia tant distant a tota aquella realitat. Ella es deixa barrejar entre la gent i, així doncs, ella parla, canta, crida, però sobretot somriu i, a partir d’aquest dia ella, com molta altra gent que s’ha sentit impregnada i encomanada de tot aquell optimisme i de tota aquella força, han entès que, per fi, val la pena lluitar i tirar endavant....

Ella serà la dona desconeguda, però no per això, serà menys important per a la vida d’aquells carrers, a primera vista tant tristos, però essencialment plens de tots els colors del món.

Aquesta és una proposta per al blog de relats conjunts

... i aquí la banda sonora del relat: Ella (BEBE)