04 d’octubre 2009

Aquell últim petó


Encara recorda aquell últim petó sincer i serè, pur i transparent però ple de llàgrimes.

Com l’havia estimat les nits en vela, o des de la taula d’aquell bar. Com l’havia enyorat sol al llit enviant-li missatges d’amor, quan ell estava lluny i volia estar a prop.
Ara ja en faran uns anys d’aquell petó, però sembla que fos ahir. Un record fixat que no es deixa oblidar.
I ara on és ella? Tant llunyana, tant a prop i sense veure-la. Tant a prop i tant lluny.
Encara té la olor de la seva pell, el gust dels seus llavis quan el petó era juganer entre llençols blancs i suats. Blancs i arrugats. Blancs com la puresa que es desprenia dels seus ulls.
O com quan s’estiraven junts i ella entre els seus braços protegint-la de les pors, abandonant la realitat, entrant en un descans, un son, estirats en la posició perfecta. Encaixats de manera perfecta.
Encara sent les rialles embriagades d’algun licor o d’algun vi que no recorda el nom i les enyora.
Ara veu el seu llit buit que amb el blanc encara sembla més gran i sol. Un llit buit sovint ocupat per persones que no poden substituir ni aquell bes, ni aquella olor, ni aquell tacte.
Com l’amor; capritxós, sincer, esperat, mullat, odiat, dolorós, pornogràfic, feliç, proper, càlid...
Com poder oblidar aquell petó perfecte? Com omplir el buit que ella ha deixat?
..........................
A poc a poc van sortint nous sols mentre marxen noves llunes entre llençols blancs.
A poc a poc un pas endavant li dona més força. Ell parla, ell riu, ell sent i es va sentint també més ple.
Noves companyies entre llençols més gaudides, amb un petó als llavis de despedida, agradable, però sense gust. Missatges sense resposta després.
I ell en aquell bar on la mirava reflexiona. I també des d’aquell bar sense voler decideix. No voldrà lligar-se fins que senti un amor nou però de la intensitat d’aquell. Però de mentre, seguirà sol, i gaudirà del llit buit, dels petons agradables amb poc gust, de les sortides de sol, de veure dormir la lluna. Gaudirà, fins i tot, d’aquells records tant macos que a poc a poc es fan més petits a dins seu. Records de quelcom bonic que ja no hi és. Records d’ella. Records que li ensenyen que val la pena estar sol i viure, perquè pot existir un amor com aquell.
........................
Ell no sap que, des de la taula d’aquell bar i fent un glop a un cafè mentre un altre cafè buit resta a la taula, una altra noia escriu i enyora un passat que no tornarà.
Hauran de passar encara un parell d’anys perquè es puguin conèixer en una trobada casual i accidentada en aquest mateix bar.
Això sí, d’aquests dos anys solitaris aprendran a sentir un amor diferent. Un amor a la seva vida, a la seva llibertat, un amor sincer a les petites coses, a les seves coses. Un amor a ells.
..........................
I només així serà quan podran tornar a estimar i quan, per fi, ja no tindran por a deixar que els estimin.

11 comentaris:

Xitus ha dit...

Sens dubte el teu escrit m'ha arribat molt, Nymnia. M'ha fet pensar en mi, en aquest procés, en la puresa dels quinze anys, en el desconcert dels vint-i-cinc, en la por a deixar-se estimar, en l'espera desesperant, però no en els petons sense gust. A mi aquests no m'agraden. Vull que quan n'hi hagi, siguin ben plens de sabor i significat. No sé si aquests dos anys han passat o no, o si és un desig...Desig de renovació. En el meu cas ho era, però altres agents van jugar un paper clau per a que el retorn no es produís. La vida té aquestes coses. De tot aprenem, oi? Un petó, profund.

Mon ha dit...

m'agradat molt el teu relat. els petons no s'esborren mai sempre estan en el record i a flor de llavi, per rebrels ,per donar-los. Els petons son perles magiques que ens acompanyen en el llarg i dur viatge quotidià. petons, tan debó mil petons

Sergi ha dit...

Història d'un final i d'un principi, i que ben escrita! Ho descrius tan bé, separat en diferents fases, que m'has fet reconèixer en algun dels fragments. L'amor s'acaba, i fa molt mal. Però per sort, pot tornar a rebrotar, pot tornar a néixer, i serà diferent, però serà pur igualment, i el sentirem intensament. Millor no es podia escriure.

... ha dit...

Estic sorpresa, ni jo mateixa hauria sabut expressar un sentiment tan propi...

Xitus ha dit...

Així que tu tb ets autodidacta? (la resposta segueix al meu blog)

... ha dit...

Quin és el teu blog Xitus??

Xitus ha dit...

Adbega! he intentat deixar-te un comentari al teu, abans t'he visitat però no podia omplir el camp de verificació de paraules. El meu blog personal és el www.calaixdetardaboirosa.blogspot.com

kweilan ha dit...

Felicitats, Nymnia per una història tan bonica i tan ben escrita. M'ha agradat especialment el ritme de la història, com has reflectit el pas del temps i els sentiments que van canviant.

Nymnia ha dit...

Moltes gràcies a tots per a passar pel Món! I pel què fa els que hi heu deixat petjades:
Xitus: Bé, hi ha molts tipus de petons... Sovint cadascú ha de triar els que més prefereix, sovint triar els que no tenen tant de gust són senyal de pors, inseguretats, i coses d’aquestes. El protagonista és així, potser perquè no es vol lligar fins no estar-ne segur, però bé, almenys, com dius tu, de tot s’aprèn. És un procés llarg, de coneixement d’un mateix, que tots l’hem de fer. Un petonet!
Mon: Els petons són una mostra d’estima, d’amor, d’amistat... Alguns més mullats, d’altres més secs, però sempre són, a la seva manera i com dius tu, màgics. Mil petons per a tu!
XeXu: Jo també sovint em reconec amb alguns trossets del què escric. A vegades gens... Però sí que és quelcom que hem hagut de passar tot. L’acceptació de que un amor ha passat, el fet de que ens costi veure com ens en podem sortir, les inseguretats i pors que pot fer començar nous horitzons, conèixer noves persones... Com sempre, tu ho has explicat molt bé en el comentari! Una abraçada!
Abdega: Celebro que t’hagi agradat l’escrit, i que t’hagi sorprès. Suposo que no és sempre fàcil transmetre aquell missatge o aquell discurs que tens al cap, o al cor. A vegades, si estic inspirada, m’és molt més fàcil! A vegades no hi ha manera. Abdega, tu també tens un blog molt bonic, hi he intentat escriure algun comentari però no em deixa, em pregunta per les lletres aquelles de seguretat i no em deixa escriure-les perquè no veig el requadre on les he de posar. A veure si es soluciona i puc deixar petjades també pel teu món!
Kweilan: Em faràs posar vermella! Jeje! Doncs si, no ho sabia si ho estava fent massa precipitadament, però al final m’ha sortit prou bé, n’estic contenta... Són salts en el temps, salts ràpids però potser perquè no ens adonem que els fem al dia a dia, sinó per etapes i quan menys ens ho esperem. La vida sempre és una aventura, i com totes les aventures, sempre poden ser divertides, esbojarrades, (etc.) però també és fàcil caure i fer-te mal. Hem d’estar preparats per a viure i encarar-ho tot, aprofitar cada sentiment, sigui bo o dolent. Això és, justament, el que fa bonica la vida!

Anònim ha dit...

El temps és tan necessari com l'aire. Ens ajuda a construir-nos i re-construir-nos. Tot necessita temps i espai, per posar el contador a zero, per fer crèixer els projectes per suavitzar els regustos amargs i per enyorar les bones olors i essències...

Ai, si no tinguèssim temps... poques coses valdrien tant la pena!

Nymnia ha dit...

Ramon! Que maco tot això que dius... Realment el tems és necessari, però també és necessàri la nostra voluntat, els nostres ànims de canviar les coses. El temps s'ha de poder aprofitar, no només fent moltes coses, sinó saber observar-lo, deixar-lo passar sense pressa, aturant el temps en algun lloc perdut, amb un bon llibre, amb un cafè...

Photobucket