Quan potser no és un bon moment...

Moltes promeses i moltes paraules es varen dir abans que l'estiu els portés a diferents llocs.

El temps és relatiu quan les coses t'il·lusionen, i ella ho sabia. Li agradava pensar que quan el va conèixer no havia pensat en cap moment que les coses haurien anat així.

Recordava el primer petó, robat i en un mal moment, i com ella li havia negat. Recordava quan se'l trobava i parlaven, el que sentia, un "feeling" especial que no sabia explicar i que es va resoldre aquella primera nit que varen dormir junts. Una excusa, una copa a casa per allargar una nit en la qual ja havia sortit el sol amb un amic d'ell i una amiga d'ella que van fer, segurament, el que tants cops ells també havien fet amb tantes persones, una nit boja, sense preocupacions, i l'endemà, una despedida sense més. Però la seva nit, ja de matí, va ser diferent. Es va quedar a dormir i van passar tota la nit parlant, rient, sense dormir per aixecar-se un dia de Sant Joan cansat. I després de sopar, també es van veure de festa i van tornar a marxar junts per caure al llit i dormir les hores que no havien dormit la nit anterior.

Aquest va ser un principi especial d'uns dies diferents. Ella sabia que feia temps que no estava tant bé. No tenia ganes de fer plans ni de lligar-se. Tenia clar que volia deixar-se portar, sense pors ni preocupacions. Les inseguretats, a flor de pell, passaven. Ell li mostrava sentir-se igual i allò la feia sentir-se bé. Li costava creure en tot això, perquè feia temps que no vivia quelcom així. I poc a poc, compartir aquelles nits, s'havia tornat més habitual i més intens. I poc a poc, no només eren nits, sinó també matins, tardes i dies sencers. I per sobre de tot, les paraules, els somriures, i el temps compartit, s'anaven tornant en el més important.

Quedava afrontar un estiu per entremig. Un estiu que havien de viure separats, cadascú amb els seus plans que havien forjat abans de conèixer-se. Massa poc temps per un compromís, però suficient temps com per no oblidar-se. Havien de fer la seva, però també es van dir que en tornar tenien ganes de poder-se seguir coneixent.

El dia en què ell va marxar anava a una altra ciutat, a viure una experiència, a aprendre un altre idioma. Qui sap si a conèixer un nou lloc on viure acabats els projectes entre mans actuals. Ella ho sabia, i ho recolzava. A la vida les persones han de tenir projectes, il·lusions, i ella havia decidit que el seu projecte ara mateix, era viure i aprendre d'allò que tenia, d'una feina que no duraria per sempre, però que li estava ensenyant moltes coses. Havia deixat un raconet que potser decidiria compartir en ell, en tornar, en saber si era el principi d'alguna cosa, sense saber què passaria el demà, disposada a fer-ho tot si arribava el moment i en tenia ganes, o disposada a deixar-ho si el seu camí la portava per altres llocs. Només sentia la il·lusió de retrobar-se, i de pensar que podrien re-començar amb allò que havien deixat pendent.

I el dia va arribar. Una trucada telefònica tardana, i un "t'he d'explicar coses". Immediatament ella ja es va preparar, s'ho imaginava. I la realitat és que no li va dir res que no s'esperés. Poc temps, potser, per esperar-la. Massa temps, potser, per poder entendre què estava passant. Ella ho tenia clar: tornar-lo a veure i re-començar el mateix que s'havia quedat penjat. La realitat va ser tant diferent... Havien passat coses, si. Ell havia decidit que tenia clar marxar, l'endemà o al cap de dos anys. El temps era relatiu, l'objectiu era ben clar, marxar. I decidir marxar implicava no comprometre's. Era més fàcil, senzillament, decidir no començar res, o potser realment tot allò passat havia estat un miratge, una mentida, una il·lusió immadura, un caprici sense tant sentiment.

El camí, llavors va ser d'ella. Com podia comprometre's a alguna cosa sense saber què havien significat aquells dies? Tenia clar que estava disposada a no preocupar-se. Estava disposada a deixar-se portar, a sentir, a ser coherent amb el que li deia tot el cos... Però no a prendre decisions precipitades, de si deixar allò que els unia, de si no... No depenia d'ella seguir, si que depenia d'ella acabar-ho.

Sempre s'havia imaginat la vida així: improvisada, viscuda al màxim, marxant per algú, marxant per ella, marxant perquè si. O quedant-se, sense projectes o amb moltes coses al cap. Trobant-se les coses, afrontar-les i intentar fer-les fàcils, perquè la vida sempre acabava sent complicada i no estava disposada a no decidir i a no viure-la intensament.

Què havia passat entre ells? Era un desconegut? Era simplement algú que abans havia conegut? O era aquell que havia conegut i pel qual valia la pena apostar?

....

En la ficció, simplement, deixaven fer, i al final intentaven alguna cosa, encara que no podrem saber què va passar. A la vida real... Bé, la vida real ja és una altra història. Però la questió és pensar que, sempre sempre... que “tonight the streets are ours”.

Tonight the streets are ours (Richard Hawley)

Do you know why you got feelings in your heart 

Don't let fear of me then fool you, what you see sets you apart 

And there's nothing here to bind you, it's no way for life to start 

Do you know that 

Tonight the streets are ours 

Tonight the streets are ours 

These lights in our eyes, they tell no lies 

 Those people, they got nothing in their souls 

And they make our tvs blind us from our visions and our goals 

Oh the trigger of time it tricks you so you have no way to grow 

But do you know that 

Tonight the streets are ours 

Tonight the streets are ours 

And these lights in our hearts, they tell no lies 

And no one else can haunt me the way that you can haunt me 

I need to know you want me, I couldn't be without you 

And the light that shines around you 

No nothing ever matter more than my darling 

But tonight the street are ours 

Do you know how to kill loneliness at last

Oh there's some much there to heel dear and make tears things of the past 

But do you know that 

Tonight the street are ours 

Tonight the street are ours 

And these lights in our street are ours 

And tonight the street are ours 

And these lights in our heart, they tell no lies

Tant de temps...

A mitges entre un nou lloc on viure, a mitges amb coses que tinc pendents de fer. A mitges amb un estiu que és diferent dels altres, que estic aquí, que no estic sola, però en el fons, si.

Sense haver dormit massa, i potser amb un xic de gana, he recordat que també tenia un altre món pendent. Tant de temps i sentint que em costa escriure. Tant de temps per a treure tantes coses, per a assimilar tants sentiments, per a créixer i potser així, poder parlar-ne.

Tantes coses al cap, sense sortir. S'acumulen, em saturen, em desganen, però de cop s'alleugereixen una mica i puc respirar pensant que en el fons, no n'hi ha per tant i que el temps, el meu temps, l'he de trobar jo...

Hi ha coses que han canviat, però no s'acaben. Hi ha moments que serveixen i serviran per netejar, per ordenar, i qui sap, si també per renovar. Esperant la il·lusió de sentir altre cop aquella espurna que fa les coses especials, que fa despertar-te els matins per afrontar el nou dia, que et fa posar-te al llit esperant els dolços somnis de la nit. Una espurna inexplicable, que també et pot fer pessigolles a l'estomac, o notar-lo fort a dins del pit fent-te sentir viu a cada instant. Ja me n'havia oblidat.

És fàcil, està bé "anar fent". És rutinari. I la rutina, si és estable, si està bé, et fa passar el temps que ni te n'adones, fins que un dia, o una nit com la d'avui, et pares a pensar-ho i no entens el que estàs fent. Doncs bé, això m'ha passat a mi, que m'he deixat portar massa, i necessito escoltar-me i entendre'm. I estic contenta, perquè ho estic fent i no em fa falta escriure en clau de conte per adonar-me'n. Era més senzill posar-se davant l'ordinador amb la pàgina buida, i evocar en ella tot el que passa pel cap, encara que tingui una mica de son, encara que pensi que demà (o avui) se'm farà les tantes del matí, del migdia, o de la nit. Encara que no siguin més que quatre línies absurdes.

No tinc pressa. Necessito trobar aquest petit tresor, descansar i, sobretot, sentir... Que durin les vacancetes...

Capítol indefinit: pàgina sense numerar

Aquesta, és una història que va començar un dia. El capítol o la pàgina no es podran definir mai. El que ja es va llegir algun cop, van ser diferents capítols, capítols que es van tancar, o que alguns hauran de seguir algun dia, però això algun dia ja arribarà.

El capítol d'ara comença en un indret desconegut, en un poble on no importa ni la gent que hi ha, ni els carrers, ni els mapes. Hi ha una noia, qualsevol i a la vegada especial, perquè és la protagonista d'aquesta història i sense ella, el que passés segurament seria igual. Ens trobem en aquell indret contret, i ella està sola, mirant amunt cap amunt, just davant d'un mur molt alt.

De nou, ella segueix viva i, només de tant en tant, es deixa portar, i aparta ser reflexiva per a fer d'altres coses, temorosa en part d'equivocar-se, segura, en part, de que ho és capaç d'afrontar.

Però la nostra protagonista té un do, que hauria de ser un defecte. Segueix construint murs que després haurà de superar, és com un poder innat, una cosa que no pot evitar malgrat ser-ne conscient.

Però continuem: La tenim quieta, davant la paret gran i alta. Prou gruixuda per no poder-la destruir. La gent al seu voltant camina, viu, parla, segueixen amb les seves històries sense posar atenció ni a ella, ni a aquell mur tant alt, com si fos transparent, o com si no hagués existit mai més enllà de la història d'ella, en una realitat paral·lela a moltes altres.

Ho té clar, el seu camí passa per saltar aquest mur. És per allà, on ha de continuar, sense saber què hi ha darrera o com serà tot més enllà.

Sap que les coses no són mai fàcils, però té ganes de fer-les senzilles. Tot i així, sovint es cansa de topar tants obstacles i de no trobar els camins planers per a poder descansar de tant en tant. I de nou, el mur que ella mateixa ha construït, cal que sigui superat. I de nou, ella sap que si aquest és el camí és perquè només ella l'ha triat.

Es decideix: l'escala, sense corda. Rellisca, però no cau. Mira enrere, mira avall, cap a un buit, i decideix que és millor seguir endavant, i no recular. Perquè en el fons sap que no es pot refer un camí que ja ha canviat tant.

Una petita repisa li permet fer un descans curt. Aprofita per mirar a l'horitzó d'un passat ja sense retorn. Somriu nostàlgica, però també contenta. Recorda uns temps que ja han canviat. Recorda una noia que ja no és, que ha evolucionat. Recorda una nena que ara s'està fent gran. Però sap que ara li toca ser jove, ser sincera, somriure, viure, seguir descobrint, seguir creixent, seguir, simplement, tirant endavant. Sap que de nou toca construir, però no per a posar obstacles, arriscar, fins i tot permetre's el luxe de somiar. Apostar, per acabar vivint somnis, fent-los reals. Sentir, tenir fins i tot por, o un pessigolleig nerviós i a la vegada agradable. Gaudir i, sobretot, riure i plorar. Riure i plorar de ràbia lluitadora, d'impotència o de veure que potser algun cop s'ha equivocat. Riure i plorar d'esperança, d'alegria, de solidaritat.

A la nostra protagonista li toca seguir fent el que ha fet fins ara, li toca aprendre a no construir els murs, sinó a fer els camins plans, i topar-se amb coses que potser hauran fet d'altres, o que potser senzillament seran més complicades. Però ha de deixar de construir els murs i, precisament, per això mateix sap que allò que l'espera està més enllà, no hi ha ni camins ni dreceres en aquesta història, només hi ha un temps que pocs cops es pot parar, i per això decideix deixar la repisa per a posar-se un altre cop a escalar.

Tant sols a uns metres, ja li queda poc. Per fi ella arriba. Per fi i ja des d'allà dalt casi pot acariciar els núvols mentre el vent l'envolta, com si de cop es pogués posar a volar. Segueix mirant enrere, però arriba el moment de girar-se i mirar l'horitzó que hi ha més enllà. I per això, abans, respira profundament i crida alleugerida. Crida tant fort com pot, encara que ningú s'hagi parat a escoltar. Els veu petits i distants. Alguns segurament es quedaran allà, d'altres seguiran a l'altra banda del mur, la seva història particular, però també en capítols de la història de la nostra protagonista.

I arriba el moment: amb compte i amb por, buscant l'equilibri, ella es gira. I és quan de cop veu un horitzó i de nou una realitat, igual i diferent a la vegada, perquè encara no ha arribat.

El mur és un impàs, un canvi que implica unes cicatrius a la pell, unes cicatrius dins seu que no tenen per què seguir fent mal. Aprofita i visualitza tot allò que l'espera i que potser es pot trobar. Només potser, perquè cal anar omplint aquells capítols en blanc. No es pot viure el que no està llegit ni escrit.

I llavors ho té clar: A poc a poc va obrint els braços i es pren uns segons per a respirar, per a deixar la ment en blanc, per a sentir-se lliure. Tanca els ulls i, de cop, confia. Arriba em moment, i lentament es deixa caure al buit d'aquell horitzó nou que no havia vist mai... No vol haver d'escalar més obstacles perquè ha descobert que, quan vol, també els pot saltar.

...I el demés, passarà en el pròxim capítol...

Totes les coses

Totes les coses que podria haver fet no cabrien ni en un sol conte, ni en quatre.
Totes les coses que hauria d'haver fet sovint les vaig equivocar. A consciència, o no.
Totes les coses que voldria haver fet, algunes les vaig atrevir, d'altres han pesat o pesaran durant molt de temps. Qui sap si per sempre.
Totes les coses que he fet em fan ser qui sóc ara. I m'equivocaré moltes vegades més si fa falta. I potser en deixaré moltes d'altres pendents.
En tot això, i molt més, consisteix el joc de viure. I jo tinc ganes de jugar, de tirar-me al riu, encara que no hi hagi aigua. De curar-me les ferides, encara que facin mal.
No em posaré objectius per l'any que ve que potser no compliré mai. No em fa falta.
I si avui em poso "punky", no em penso sentir gens malament!

Construir i destruir. Part I

Quantes vegades una il·lusió, pot passar a ser quelcom contrari?

Segurament moltes, i fa dies que em sento així. És complicat escrutar dins d'un mateix i aprendre a conèixer-se, acceptar les debilitats i, sobretot, ser sincer amb tu, per a poder ser-ho amb els altres...

Sóc conscient que això no se'm dona massa bé, i també sóc conscient que a vegades, per poder entendre aquestes coses, les he d'escriure. Ni que sigui amb senyals imperceptibles que només jo sàpiga entendre, perquè els altres també trobin els seus propis senyals, o les seves pròpies interpretacions, o ni que sigui per a fer-ho oberta i sincerament, sense personatges fantàstics ni protagonistes que et representin a tu, a mi, o qui sap si a algú altre.

Si heu pogut seguir el Món en algun temps, sabreu que últimament al Món li costa girar, però aquí està i continua... Fa un temps ja de tot això. No sé pas si és fruit d'una manca d'inspiració, o de deixar-me poc temps a mi mateixa. Ho trobo a faltar, més ara quan les il·lusions passen a ser decepcions, quan les sorpreses passen a fer por, o a fer incertesa, quan potser ser sincer ajudaria a ser més feliç, quan més que mai un necessita ser estimat... Construir i destruir...

Qui sap si per tot això un dia vaig tornar a obrir la llibreta i van brotar d'un bolígraf abandonat a una taula d'un bar, un munt de paraules sinceres que necessiten un final.

Aquest post és el preludi d'un relat pendent que necessita ser acabat per poder passar pàgina, i escriure'n molts d'altres.


De mentre, sempre podem posar una part de la banda sonora...



Tinc una mania inconfessable
i és que m'encanta capbussar-me en els teus ulls,
tocar-te en silenci, besar-te lentament per tot el cos.
L'alba ens sorprèn mirant-nos tendrament.
Després de la batalla sempre ve la calma:
des del teu llit tot sembla diferent.

Tinc una mania incontrolable
i és que m'agrada mossegar-te en el bescoll,
ficar-te les mans per dins de la brusa,
jugar amb els teus pits.
I arrancar els botons dels teus pantalons
amb tan poca destresa que rodolem per terra
com si fórem dos gladiadors.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Sent una alegria irreprimible
cada vegada que em desperte al teu costat
i em ve a la memòria la nit increïble
que se n'ha anat volant.
Isc al carrer, camine entre la gent,
és hora de somriure, és el moment d'escriure
cançons que parlen del present.

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Ja no aguante més, vaig a rebentar,
sent calfreds per la columna vertebral.
Quina sensació d'immortalitat!
Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si el temps es detinguera en aquest mateix instant,
com si acariciara els núvols amb les mans...

Que bonica que em sembla la vida

Una llum s'apaga al cel com tantes ho han fet fins ara. Moltes més s'apagaran.

No sé si som conscients que, fins i tot, algun dia s'acabarà la nostra.

Naixem, existim, vivim, sentim... i un dia, també i, com si res, morim enduent-nos mil records amb nosaltres, però deixant passes a cada pas que haguem fet.

La condició d'ésser humà també es caracteritza per buscar respostes a preguntes que potser mai seran contestades. Qui sap si per buscar on anirà la nostra llum un cop s'apagui i sense preocupar-nos, ni tant sols, per brillar més i més abans de morir.

Hauríem d'apendre a brindar per tot aquell camí recorregut, no per plorar dels llocs on no haurem arribat mai. Hauríem de ser conscients de la sort que hem tingut de conèixer tantes persones, no pas de perdre-les. Hauríem de veure ampolles plenes enlloc de pensar en tot allò que s'hagi pogut vessar.

Ens cauran llàgrimes tristes, insegures, impotents... Llàgrimes de rabia que ens colpejaran el cor, al lloc més profund i amagat, al lloc més sensible. Però per què no sentir-les, per què no deixar que caiguin? Per què no deixar-nos gaudir també d'aquests moments? De tot això que sentim i que a la vegada també ens fa estar tant vius? Ens fan sentir que el nostre cor batega i que la nostra vida seguirà recordant aquelles llums de dalt del cel.

I un dia morirem, sense més. Segurament serà més fàcil per nosaltres i amb això farem un acte tant natural com néixer i respirar.

Quan jo mori, vull que pels meus ulls passin tots aquells records forjats dia a dia, vull poder marxar amb un somriure pensant que néixer i viure ha valgut la pena a cada instant. I és igual si sóc vella o jove, és igual el nombre de minuts que hauré rascat, o les hores, els dies i els anys. Tot és relatiu si has estimat, si has rigut, si has plorat, tot és igual si has sentit, perquè no importa el temps, sinó el camí pel qual passes.

Viuré brindant no per aquelles llums apagades, sinó per aquelles que han brillat tants dies. Moriré brindant per la meva vida i per la vida de tots aquells que tindran també tant de camí per a recórrer quan jo no hi sigui.

I si, tindré por tantes vegades, com tantes vegades que em llençaré per poder viure Seguiré caminant encara que les meves cames no tinguin força. Seguiré estimant encara que algun dia també pugui fer-me mal.

I si, mentre respiri no deixaré de pensar mai que, malgrat tot,
la vida em sembla molt bonica...

pensant en el buit

La cigarreta es va consumint lentament mentre el fum fa dibuixos abstractes que ara mateix no sabré imaginar què representen.

Assaboreixo un cafè amb llet que té un punt massa de sucre, calent i reconfortant a la gola i acompanyat dels rajos d’un sol que brilla amb força enmig del cel blau.

La llibreta oberta, i he demanat un bolígraf. Plasmades les paraules de sempre: cafè, tabac i sol. Algun dia hauré de deixar els meus vicis, tenint en compte que dos terços del “de sempre” es refereixen a costums poc sanes que algun dia em passaran factura.

Però bé, aquí estic, adonant-me que sense voler em mossego les ungles i apartant-les de prop la boca per no caure en temptació, mentre penso en què escriure.

De fet, fa massa temps que hi penso. Mesos.

I per molt que ho intento, m’adono que, si senyor, estic passant per una fase buida, amb moltes ganes d’escriure coses, però fallada d’inspiració.

Potser no tinc què explicar, o, millor encara, potser tinc tantes coses que no sé per on començar-les i sempre acabo omplint pàgines d’aquesta llibreta (per cert, nova) acabant per arrencar-les i arrugar-les, perquè en el fons no m’agraden ni a mi.

I el resultat final acaba sent el de sempre, una llibreta buida, i cada cop més i més prima, amb la cruel marca de fulls estripats que ja m’he encarregat que ningú mai pugui llegir.

Potser em falta com una mussa pels artistes, quelcom que m’inspiri. Alguna cosa que em tregui les paraules sense haver ni de pensar-les. Alguna cosa que m’inquieti, per bé o per mal, que em creï un sentiment, ja sigui trist o alegre, per poder evocar les paraules fins que la mà faci mal de no poder parar d’escriure-les.

I al final, per molt que ho busqui, sé que no ho trobaré, perquè aquestes coses no es busquen, sinó que es troben quan menys t’ho esperes, quant menys hi penses i t’hi capfiques apareixen, trapelles i inesperades, per poder escriure-les de nou trobant aquella força per omplir una pàgina en blanc.

I tot i que el món sempre segueix rodant, avui per fi torna a estar ple de paraules i d’idees, de somnis, de sentiments i de totes aquelles histories infinites, que amb el temps seran recordades o oblidades, però que hauran valgut la pena malgrat el sol, el cafè, o les cigarretes de tabac que m’hagin pogut costar.